La maleta
Tot allò que vulguis dur no t’hi cabrà mai en una maleta, per molt especial que sigui. No sabrem mai quina és la nostre, les confonem i a voltes ens les canviem, i gràcies això podem tocar i besar un altre vida, però ja és mala sort que ens la reclamin, en conec un a qui li ha succeït, i a desgrat la retornes, o no, malgrat abans de fer-ho, aprofitis hi facis una abraçada, per si no la veus mai més, i et preguntes perquè, si no l’has oberta? No saps que hi ha dins, i potser és el misteri el que et duu aquest sentiment, és millor imaginar, entres en el món dels sense límits: en el temps, en l’espai, en els drets... Has de recuperar-te i seguir buscant aquella maleta que encara no saps com és: aquella blanca, no que té taques; la roja que surt ara, ai no que em fàstic; aquella de fusta, no que és massa envellida... i mica en mica vas deixant passar totes i cada una de elles per davant teu, portades per la cinta transportadora... i quan la cinta no en porta més t’espantes, caus en l’abisme de la desesperació, els ulls van buscant el terra quan s’adonen que al costat dels teus peus hi ha la teva valisa.... A tots en arriba el moment, que el teu sigui dolç...
De cop hi ha dies que surten girats.. i pensen que ho ha fet? És el mateix... cada dia em llevo cantant el Bon dia! això si, miro sempre de posar primer el peu dret. Passo pel menjador tot dient, a tots vosaltres Bon dia, no sigui que algú es senti ofés, per acabar a la cuina engegant el cafè, que em serà vital pels 10 minuts següents, et vesteixes, i mai et queda del tot perfecte... ja ho saps... ho assumeixes i penses, com a mínim porto una pota de gall més, és nova, i continues el circuit per arribar a la porta del carrer... un altre història, però no nova: cotxe, trànsit, CD - Llach, tarja que no funciona. Vigilant, bon dia, jo com sempre.. i ja sóc a la feina... bé? No, i tant que no! Reunió rera reunió, consell rera consell, és el mateix de cada dia, i doncs que et canvia? Res, o tot, aquell bon dia a les 10.30, 10.45, que esperes impacient, però que no sempre ha d'arribar, i aquell és el dia que no ve...però ho entens i tornes, segueix la història de les 11.00 que s’encavalca amb la de les 13.00 i que no pot fer més amb la trucada a Berlin, una pregunta mai contestada... de cop un dia surt girat.. i si saps perquè, però sobretot pensen ... BON DIA.. bona trucada i fins la propera...
Lladre d'emocions
Trobo abandonat un llibre al metro. Espero uns instants abans d'agafar-lo i em sento un lladregot que s'emporta un valuós motí. Surto del vagó veloç, tot esperant que ningú m'hagi vist i que, quan m'aturi, no senti una mà calenta a l'espatlla que em freni amb un sotrac. Tinc moltes ganes de saber qui és l'autor i quin és el títol, però encara no m'atraveixo. La sensació que m'envaeix és la de què traïciono un acte molt íntim: el gust d'una persona per la lectura o bé un regal especial i tendre de Sant Jordi. O no. Potser és un regal a un (o una) mateix.Em trobo sol i ja estic lluny del lloc dels fets. Sol. La mateixa solitud que deu sentir un dia quan es va apagant. Sol, doncs, és quan gaudeixo el meu moment i obro la maleta de pell, acarono la portada, tanco els ulls i llegeixo: ...Luis Sepúlveda... Suspir. Un viejo que leía novelas de amor . Suspir més profund. Tinc temps. Recordo que estic sol. Lentament, em poso a llegir-lo i al blanc trencat de la primera planta em trobo una dedicatòria fascinant. Tan especial que em fa sentir violent per haver profanat una història d'amor entre dues persones. Si pogués tornaria el llibre. I tant! Ja només per la dedicatòria hauria d'estar obligat a fer-ho. A més, està feta amb ploma. I la tinta té un blau llüent, amb gotes plenes que marquen els descansos de l'escriptura.En el meu interior, comprovo com em remou la consciència aquest regal del destí, ja que ara tan sols espero algun dia aprendre a redactar així les dedicatòries: tendres, amb sentiment, especials i amb una lletra que et captiva. La data: Sant Jordi, 23 d'abril de 2006.
Prenent un café
Ne me quitte pas... Jacques Brel, Dee Dee Brigdewater, Dolors Navarro, potser de les millors cançons que un pot escoltar? Evoca desitjos quan els tens i no els pots agafar, te’n fa venir de bons en un moment baix i somiar quan els has donat per acabats... però a voltes són moltes les cançons que has d’escoltar i tot i amb això no pots oblidar. S’alleugereix? Mai, ni quan tens gent davant disposada a escoltar allò que has viscut amb tanta intensitat, i que constantment et retorna a la ment i ho expliques, però que mai ho podràs pair, és així, i gaudeixes altre cop al explicar-ho, i la gent no s’ho creu, i tu penses que potser no era tant, evoques imatges, situacions i per molt que argumentes i expliques no ho pots comunicar amb tota la intensitat en que ho vas viure.... la iteració de la cojuntura agreujada et desencanta... de la vida? Doncs si quan t’adones que els possible canvis es transformen amb un no res o amb un sant tornem-hi... i desesperes, t’atures per un moment i no pots més que dur-te les mans a la cara i pensar que puc fer jo un petit gra de sorra, quan una veu et desperta i et rescata d’aquell clot que havies caigut... trobes la resposta, molt i molt i massa. Et treus les mans de la cara, i somrius aquella imatge volguda, i penses tinc moltes coses per fer i que puc fer i que vull fer...
Si us plau no defalliu....
Sant Jordi Barcelona-RumaniaI millor, molt millor Sant Marc
El meu drac
Tinc un drac que m'acompanya a la meva vida i, cal dir d'entrada, que jo mai m'he sentit com un cavaller de Sant Jordi sinó més aviat tot el contrari. El meu drac canvia de tamany, color i força en funció del moment i quan algunes vegades m'apareix, no m'agrada perquè, per norma, acostuma a incomodar-me i per això sempre m'hen vaig el més ràpid que puc, deixant com un núvol de fum gris al meu pas, fins després caure extasiat i entrar en un llarg son.Sóc un cavaller que no duc cap espasa perquè no em sento cap heroi. Tinc la sensació que el meu gran adversari em guanyaria en el cas que el volgués intentar matar. Ja sé que potser hauria de rebelar-me contra ell però prefereixo el respecte i la distància perquè el rival és silenciós, fort, imponent i té un instint assassí que encara no he provat. Però sé que el té. També és fred, calculador i molt veloç quan surt de la seva cova. Avui, per cert, no l'he vist. Fa dies que no m'incordia. Segurament, desapareixerà quan es faci de nit, de negra nit, i jo deixi de ser un cavaller.
Gràcies per ser-hi
I per Sant Jordi una rosa... masclista? Mesquí? ...No ho he sabut mai... i busco el fons del que m’hauria agradat en una ROSA
R... de ROSER.. de serenitat, de tranquil·litat... d’aquell t’estimo sense dir res, el que ella em diu cada dia amb el seu.. Com estàs?... I que jo contesto bé, només bé i pel meu to torna a preguntar i incideix, i per molt que m’obstino acaba sabent que és el que em preocupa Gràcies per ser-hi... i també, i no per inèrcia, apareix l’ O o la G de GEMMA, que és igual o més forta que l’altre, que t’interroga i t’indignes, i el tinc al quadrat, i m’encanta, és més ho necessito per viure i només pensar que ho puc perdre qualsevol dia em torna boja, i ja em venen les llàgrimes i penso, tranquil·la, si encara hi són, i és la meva tercera cama, i ho saben, i no tinc tiretes ni me’n canso de dir-ho.. Gràcies per ser-hi.. i una flor tant bonica té poques fulles però contades i de sobte en neix una, sense previ avís, ella ho sap, però no vol ser anomenada, i és molt important, tant que no sé explicar-ho: hi penso quan m’aixeco, quan dormo, quan dino, quan corro.. quan qualsevol quan... i em somriu... en qualsevol quan...i hi torna el de sempre, que et puc dir, fins i tot em pot fer avergonyir el meu pensament ..O de LOURDES-CONSUELO-CAROLA... no puc descriure res.. o quina sort he tingut... o que afortunada he sigut... o ... que no tinc més paraules, i et puc veure somrient, sense dir res de res, com sempre, i amb aquells ulls de sempre hi seré, i jo que et necessito... i recullo les llàgrimes d’emoció, sóc tant afortunada!!... i S i l’A es desdibuixen en tantes i tantes persones que no sóc capaç de desgranar i espero que mai ningú s’enfadi per la personificació o no del tema, principalment als JAUME’S.....
Bones ROSES i Bons SANT JAUMES...ai no... SANT JORDI..
Inici ja acabat
Porto moltes hores desperta, i malgrat el meu cansament, no puc parar: hiperactivitat? M’han ensenyat a ser així, ho sóc jo a voltes dels anys? És una pregunta que hi busco resposta, però encara no l’he trobat: hiperactivitat amb els amics, amb els sentiments, amb la família, tot ho visc tant intens, que tinc la sensació d’haver-me perdut alguna cosa, i és en aquesta ocasió que voldria recular, però no tinc marxa enrera, i no defalleixo, rumio i em dic... t’imagines ....
Ser un home tant i tant petit, molt menys que un nan, que en el moment de néixer ja fossis mort, però no com una mort prematura, sinó que haguessis enterrat als seus pares i d’ell només en quedés una cosa, el DNI. Ningú el plorarà mai, ni té amics, ni tant sols coneguts, no li va donar temps a gaudir del fet de badar ni tant sols va saber el que volia dir estimar....
M’estimo de debó i és per això, sens dubte, que busco un mirall per reconèixer el meu rostre, i respiro tranquil·la quan, malgrat els quilòmetres, sento la veu de ma mare que em pregunta com estic; tinc dues cames, dos braços, dos ulls i un DNI.
Espero que algú recordi l'epitafi que vull tenir: no va morir com una sèpia, però era la seva il·lusió... Bona nit
Els meus moments
Em sento agraït als meus moments nocturns solitaris, el d'ara mateix tot escoltant amb calma James Blunt de fons (ell, per tant, mereix il·lustrar aquest text). Sovint repasso el dia mentalment i ubico dins d'una línia imaginària el millor i el pitjor que m'ha passat, i intento treure'n conclusions dels meus encerts i dels meus errors. Pretenc sempre posar més coses en el balanç positiu que en el negatiu i cada bona sensació faig l'exercici de posar-hi una cara. I després de la fatiga, ara mateix m'hen surt una que està brillant. Sento respecte, admiració i la sensació que en aquest món cada vegada més trist i mancat de valors encara et pots trobar persones que saps que són competents i que no cal que t'ho demostrin. Sembla mentida que entre tanta vanitat sempre vegis un raig d'esperança que sigui capaç, sense que aquella persona en sigui conscient, de fer-te sentir una mà a l'esquena que t'empeny. Per tant, ara mateix estic tocant aquest rostre en senyal d'agraïment. És el mínim que puc fer si dedueixo que els seus ulls em projecten a ser millor.
Tal com raja
A tot m’avinc, però no per renúncia
D’afectes i desigs, no per peresa,
Sinó pel goig de compartir.
(Miquel Martí i Pol)
Em plantejo cada dia mostrar-me com sóc, i us asseguro que amb molta sort i molt d’entrenament, començo aconseguir-ho, no sempre, està clar, però sobretot amb la gent que m’estimo. He après ha deixar anar els meus sentiments, no hi han regles, ni posats socials, només les ganes de ser feliç i compartir. Per això cada dia intento dur un somriure, que ofereixo a tort i a dret sense selecció i del que confesso estic molt orgullosa, mostro aquelles dents corregides pels tristos aparells de joventut, a voltes amb comentaris més o menys afortunats i que a ningú molesten, sinó tot el contrari, agreixen en una ciutat tant gran, tant anònima i freda... I és per això que he començat aquest relat amb una poesia que el primer dia que la vaig llegir me’n vaig enamorar, ja que em descriu perfectament, i de la que espero vosaltres també en gaudiu...
No puc, però, deixar d’incloure en les anteriors ratlles d’optimisme, un matís, dins la meva vida, genial en aquests moments, passem coses que no són en el millor dels seus escenaris: M’aturo, busco un mirall, em somric i penso si tu ho vols, tot te una solució...
Sóc on no vull ser
A vegades no sóc al lloc on voldria. Per tant, em trobo on no vull ser. Un rellotge que estableix un horari, una agenda que marca les pautes i l'estrès rutinari m'impedeixen ajustar el meu món personal al del meu entorn professional. I per què? Per què no puc? Per què guanya el rellotge, l'agenda i l'estrès? Ho raono i em sento com si em trobés fregant un precipici, amb un peu a cada costat, i al mateix temps em dic: "Qui guanyo jo o l'altre jo?" Tots tenim un autocontrol que ens limita. Podem culpar a la feina i les circumstàncies però suposo que és com si ens culpéssim a nosaltres mateixos perquè no sabem deslliurar-nos dels nostres lligams materials.Tenim dret a ser on voldríem, en el lloc anhelat i amb qui voldríem? Estem condemnats a frenar el nostres desitjos i cedir constantment? La veritat, no sé què contestar-me. De fet, és una lluita contra el meu autocontrol i que, sincerament, a vegades guanyo i a vegades perdo. I quan em sento derrotat és quan no sóc jo perquè no estic on voldria. I és quan odio tot el cúmul de petites circumstàncies que em frenen i em fan sentir esclau d’un grapat d’euros. És quan, en el fons, em maltracto mentalment a mi mateix.
A totes aquells pares que intenten la conciliació familiar, o que tenen la sort de poder buscar-la
Surto corrents, agafo el cotxe corrents, arribo a la llibreria corrents, miro llibres, el món s’atura, rebo un missatge.. mare on ets?... i pago corrents per poder tornar a casa corrents i que sigui massa tard per poder compartir cinc minuts amb la Irene. Ja és dormida, però tant em fa, m’assec al terra amb la llum tancada i li explico amb veu baixa tot el que he fet avui, quantes vegades he pensat amb ella i els llibres que li he comprat, ja tinc ganes que sigui el dia... potser si li deixo una sota el coixí... no, no pot ser, hauria de tornar a comprar i no puc pagar un altre cangur, aquest mes vaig molt justa, però avui és Sant Marc i potser l’home també llegia, estava enamorat, o, vet a saber què! No, més val que ho guardis.
- Mare, i la rosa d’on va sortir – em pregunta la meva filla sense obrir els ulls- de la sang del drac?
- I de l’amor que ell tenia a la noia, se l’estimava a la seva manera
- Però sobretot de la sang? – em replica
- I de l’amor...
- Però sense sang no podria existir - insisteix
- I sense amor menys.
No ha obert cap ull i sento com la respiració torna a ser rítmica i acompasada, de l’amor?, vols que va tenir alguna cosa a veure l’ amor amb Sant Jordi... però i la sang? Espero que demà la Irene no recordi la meva insistència, i que amb els anys li passi com a mi, que només recordi la història de Sant Jordi... per l’amor.
BON SANT JORDI A TOTHOM
Agraïment
No tanca mai, és més, obre sempre el primer, matiner? La porta no li fa mai soroll, i quan és pujada es transforma amb el més despert, atent, vigilant i tafaner que mai has pogut imaginar. Però també pateix inundacions que a voltes destrossa l’interior. Recordo el dia que van provocar un estropell, ell, vermell com un tomàquet, va restà quiet, en el seu lloc, aparentment sense immutar-se, però jo, conscient que estava molt malament, li vaig regalar les millor carícies que havia fet mai per afalagar-lo, ho vaig aconseguir. L'havia envaït la tristesa.
Li molesta molt ser el centre d’atenció, vol passar desapercebut i a voltes ho aconsegueix posant-se darrera uns vidres negres que no el deixen intuir, jo sé que hi és, confio amb ell i respecto la seva timidesa....
No us podeu imaginar com n’estic d’agraïda.Quan arriba la nit, és l’últim de marxar, malgrat el cansament el reti... ell valent, s'hi queda, i com pot tanca la botiga, però no sense abans haver fet la supervisió de la resta, donant un cop d’ULL.
AGUA II
Fa dies vaig entendre l'orgull de sentir-se una dona sense jo ser-ho, vaig plorar i em va quedar un gust amarg de reivindicació: us ho dic cridant, SÓC HOME i em solidaritzo amb els 34 mil·lions de dones de l'Índia que malviuen en la seva condició de vídues, i amb les que reben una pensió mísera, amb una gran diferència, que viuen o malviuen en el meu país, al costat de casa... encara avui és dur...Una pel·lícula directa, trista, colorista, viva i genial... no us la perdeu!
AGUA
Avui he tornat a recuperar l'orgull de ser dona, he plorat i m'ha quedat un gust amarg de reivindicació: us ho dic cridant, SÓC DONA i em solidaritzo amb els 34 mil·lions de dones de l'Índia que malviuen en la seva condició de vídues, i amb les que reben una pensió mísera, amb una gran diferència, que viuen o malviuen en el meu país, al costat de casa... encara avui és dur...Una pel·lícula directa, trista, colorista, viva i genial... no us la perdeu!
I amb la remor de les onades....
Platja
Aigua
Sol
Cada gra de sorra és un desig complert, li deia al seu amic mentre agafava amb la mà oberta, una muntanya de grans que queien només ser a dalt
Humà
Destí
Acceptació
Així són molts els que s’han complert, oi? Li preguntava ell, i ella se’l mirava somrient
Coincidència
Lluita
Resultat
ja tens raó ja, però fins que tots no cauen no es poden tornar agafar per acomplir-ne un de més
Conseqüència
Intuïció
Finalitat
Cada grànul que queia provocava un apropament de les seves ànimes
Fugacitat
Furor
Fragància
originant una acostament físic, mentre ella anava obrint la mà...
Volar per ser lliure
Moltes vegades voldria sentir-me lliure al llarg del dia. Amb aquest pensament demostro la meva infelicitat? M'ho pregunto i no acabo de trobar la resposta adequada. Suposo que són més sensacions que no graus d'infelicitat. Són moments en els quals voldria ser jo, aixecar-me dret i rebel·lar-me contra el meu entorn més immediat que considero que em perjudica. Són les reunions sense fons, el telèfon fix, els correus de desconeguts, els cafès de més per exigències del guió, les trobades inoportunes, els errors d'agenda, les tantes i tantes converses interrompudes pel mòbil... I ja no em val fer bona cara i ser hipòcrita. Crear-me el meu propi engany dient-me: "sigues racional". No vull! Prou! Sóc irracional i ho sé.
Em deixeu cridar per esbravar-me? Ho necessito. Com també necessito respirar l'aire del carrer i no el de l'oficina que em va ofegant perquè no em sento el meu jo complet. Tinc el dret a tenir el meu dia, els moments que em mereixo i no vull perdre'ls per la suma de moments que distorsionen la meva salut mental. Són tots aquells moments que canviaria per evadir-me i volar alt per ser distant de les meves petites adversitats qüotidianes. Tan distant com si fos un ocell.
La Formiga Sessalina
No cal que us digui el meu nom, ni que en aquell moment tenia 7 anys, i tampoc que tot això va passar a la casa que tenim a la platja, ja ho teniu que saber, us ho acabo dir. El que si que vull es explicar-vos com ens vàrem conèixer la Sessalina, una formiga, i jo, us he dit que em dic Helena?Tot succeí un dia que estava al lavabo, asseguda en el cantell de la banyera esperant que la mare vingués a pantinar-me. Badant, badant, vaig ralliscar, i em va caure una sabatilla. Juntament el soroll del caure...PATAM, vaig sentir un crit molt fort, com si algú s’hagués fet molt mal. Vaig mirar sota meu, i res de res, no vaig trobar pas cap cosa... Em vaig tornar a posar la sabata i a seure per esperar a la mare, quan de sobte sento com algú em diu:- M’has fet malbé una de les meves antenes! podries demanar perdó! Què faré ara?Vaig baixar d’on era asseguda i amb prou feines vaig poder veure una formiga, molt i molt petita que em mirava, o això ho vaig saber temps després, em vaig asseure amb molta delicadesa de no xafar-la i li digué:- Noia ha estat sense voler! Ara que et passarà ? Et puc ajudar ?No veia res de res.. tot eren imaginacions, només sentiala seva veu que m’arribava des de molt lluny. Li havia fet mal i per tant havia d’ajudar-la. De sobte, la mare va entrar, i de poc que no em cau un clatellot. Jo estava assentada al terra, amb el vestit nou i confessant que xerrava amb una formiga.... La Sessalina va ser ràpida com el vent quan la va veure, va desaparèixer. Vaig trigar molt de temps fins que no la vaig tornar a veure, poder xerrar i guanyar-me la seva confiança, i per sort per a mi ho vaig aconseguir! Però la que no s’ho a cregut mai és la mare, que malgrat han passat anys i anys, encara no creu aquesta història i el dia que la llegeixi seguirà pensant... la meva filla no es farà mai gran... i és veritat, potser va ser la imaginació, potser no va serdel tot cert, però vaig passar moltes tardes amb la meva amiga Sessalina, i una idea, de ben segur que vaig apendre, les coses , per molt petites que ens semblin, per molt increïbles que ens resultin, a voltes passen i hem de saber veure-les, gaudir-les i saber-les apreciar, això no ens farà crèixer però si més feliços....
LLAGRIMES
No recordo el primer dia que vaig plorar però segur, gaire bé posaria la mà al foc, que va ser en el moment de néixer: amb l’arribada o amb la Santa Bufeta que et donen les llevadores... em sap greu haver-ho oblidat.
És més tard quan fem el descobriment: el delit i la sensació del recorregut de la llàgrima, una baixada que la porta per la galta fins arribar a un infinit, un lloc indeterminat i que sovint es transforma en una llàntia a la roba... s'ha d’evitar sempre que ens taqui l’ànima
Em costa d’entendre el consol: no ploris, segur que no s’ho val.. I tant que s’ho val, la sensació de plenitud quan has plorat de valent et reconforta tant i tant, que ja penso en rependre'l, i busco desesperada, un motiu, i el trobo de seguida, només traient el cap en el meu carrer... m’he de mesurar.
Sort en té el plor que li han deixat un racó de felicitat: la llàgrima del riure... quedes exhaust, sense poder esborrar durant una bona estona aquella allargament de boca... però en som pocs els que tenim el clot de la simpatia.
No vull ni pensar que faré el dia que no tingui més llàgrimes, el plor i el plaer de cridar per desfogar-me, i mentre obvio la possibilitat, aprofito aquest moment per deixar-ne caure unes quantes... que vagi de gust!
El meu trajecte
Estic de pas en aquesta vida, en sóc conscient. Un dia deixaré d'existir i em sentiré com si se'n va un gra de sorra de la platja arrossegat per una ferma onada. En el meu imaginari diviso el final perquè ja em sento a la meitat del meu trajecte. Em considero com a dalt d'una muntanya, on veig que he fet la pujada i ara em queda la baixada. Des del cim, reflexiono i comprovo que la meva vida és insignificat en un Planeta on convivim milions de persones. Però necessito personalitzar per sentir-me viu. En el meu món, en el meu interior, tinc persones que m'envolten. I elles són, més directa o indirectament, les companyes d'aquesta meva platja. El vent ens apropa i ens allunya. Les onades ens mouen i també ens uneixen i ens separen.De fet, em sento aquell gra que hi ha a la meitat de la platja, que ha deixat la verdor de les muntanyes i ja es troba a la meitat, avançant en direcció a les onades. Admeto que sento cada vegada més l'arribada de les onades, també reconec que oloro amb més força la forta olor de sal del mar i veig una brillor blavosa cada vegada més propera. Però no m'importa. Ara, estic on vull ser i el vent més recent m'ha situat en un lloc extraordinari. Per això, miro el cel, els núvols i els estels amb més esperança. I estic segur que, durant el dia, el Sol em fa brillar més del compta. En sóc conscient perquè els seus raigs m'arriben amb més força i jo només brillo i brillo, ja que és l'única cosa que sé fer. Brillo i brillo sol... allà, al bell mig de la platja, entre la verdor i la blavor.
I amb el perfum dels teus ulls
Descobreixo l'essència dels teus ulls, però no aconsegueixo de veure'ls.
T’oloro sense tenir-te a prop.
Somnio que em fa un ves....però desperto de sobte amb la pell impregnada de bon gust
Veig com el meu cos s’humiteja amb el rec del perfum de la teva mirada ...
Sento les carícies que em regales amunt avall fins arribar a l'ànima, sense cap pretensió i amb la vergonya d’un nen que te por a ser renyat. Atura’t , si us plau, recrea'm, fes-me teva encara que sigui només de pensament, i segueix-me contemplant sense cap malícia.
CONFLICTE
Conflicte m. Xoc, contesa hostil; estat d’oposició. Trobar-se en un conflicte, indecís entre interessos de passions.
Llafranc, la platja buida, plou.
A la mare i a mi no ens fa fred ni calor, cada dia fem el mateix: llevar-nos, dutxar-nos, posar-nos la crema solar, esmorzar, recollir i baixar a la platja, per alguna cosa és estiu i estem on estem!Crec que els nostres veïns no entenen gens el nostres hàbits, no ens afecta, a mi poder sí, però a ella no, continuem la rutina: llevar-nos, dutxar-nos, posar-nos la crema solar, esmorzar, recollir i baixar a la platja.
Avui, especialment avui, la pluja és més forta que mai, creació de conflicte. Qui millor que la mare per solucionar-ho:- Mare, cap a on he d’estendre la tovallola, a la dreta o a l’esquerra?
S’aixeca i va mirant, cap un costat i cap l’altre, mentre que les gotes cada cop més grosses fan que els curts cabells del serrell li vagin als ulls, impedint cap visió, no importa, el posat és el que compte, i segueix de guaita sense perdre una dignitat gratuïta.
- Si ho fas cap a la dreta, tot allò que haguessis pogut trobar, sense cercar-ho, ho perdràs, però com que no l’has conegut, no ho trobaràs a faltar. Però jo, que ho sé, et miraré amb cara de pena i pensaré, era molt millor, sobretot perquè no ho te. Tots desitgem allò que no em tingut mai i per desconeixement pensem que és molt més bo a qualsevol altre cosa que tenim. Entès?
- I si ho faig cap a l’esquerra? – li ho pregunto
- No ho podràs fer, de seguida pensaràs que vas errada, és el que has tingut sempre, has gaudit i no vols desfer-te’n, per què? Per problemes socials, econòmics o potser perquè realment ho vols. Segur que desfàs el camí, amb plors, però el desfàs, l’home és un animal poruc, malgrat camini tibat – s’asseu i em mira- que decideixes?
- Que em quedo dreta.Avui, un dia especialment comprensiu amb la societat
Un rostre entre els rostres
Veig un rostre entre la multitud que s'apropa i se m'acosta. Estem ja a tocar. No sé si conec aquella jove, no sé si fins i tot l'he arribat a somiar, però mirant-la tinc sensacions internes que fan que la senti propera a mi. Com si el destí em portés a ella i jo em pogués permetre el gust d'acaronar-la. Em sento entre perdut i atrevit per pensar en ella, ja que té els ulls perduts perquè observa un llibre que té a les mans i el va fullejant. Sento ànsies de saber l'autor que llegeix i el títol de la novel·la. Estic segur que m'agradaria. En aquell moment seu a descansar i repasso la silueta de la seva boca, la del seu nas i la dels seus cabells. Són només uns quants segons però a mi em semblen interminables. No vull que em vegi observant-la i per això potser sento fred a les mans. També em veig a mi mateix convuls, ja que deixo transportar-me fascinat pel meu viatge a l'atreviment. El seu silenciós moment de lectura també m'ajuda a evadir-me. Ella marxa primer i jo em quedo mirant-li l'esquena i com els cabells li acaronen l'espatlla.El trajecte conjunt ha durat poc, però tampoc ha estat fugaç: el meu viatge imaginari no donava per a més. Havia de ser breu però intens. Em consolo a mi mateix pensant que ens tornarem a trobar i que un altre dia serà a la inversa i que jo m'acomiadaré primer. El destí té aquestes coses. Milions de persones que cada matí creuen les mirades, s'observen de reüll i no es diuen res.
La imaginació existeix
La imaginació no té per què existir. Podria existir només Jo i el que Jo sóc capaç d'imaginar. Però veient els plaers que et dóna la vida i que sovint no sabem valorar, prefereixo pensar que no estic sol. Que a l'altra costat hi ha algú. Algú de veritat, de carn i os. Un ésser humà, vaja. I que puc tocar.Però també poden ser coses. Un desig, un plaer, un sentiment, una atracció, una seducció, un encant... moltes coses d'aquestes pot reunir, per exemple, un bombó si ho sabem apreciar. El secret, i únic, està en la predisposició. En aquests casos, quan ens sabem seduïts, la imaginació ja és real i hauria de ser la màxima.
El drac de la supervivència
Al centre de la meva ciutat, veig un drac de fusta cada matí que penso que dóna forces als qui m'envolten. Poca gent, amb les preses del matí, es fixa en aquell troç de fusta històric que segur que sap molts secrets dels seus veïns i també, de les vivències de la ciutat. El drac fa de protector perquè treu foc per la boca, com amanaçant que no es pot entrar a l'edifici. És petit i es troba damunt la porta que dóna accés a l'edifici i on després comença la façana. Està com amagat, però cada dia el descobreixo. I en funció del raigs de sol, desprèn una tonalitat diferent: com si, a més, fos camaleònic.
Veure'l més o menys lluent i invocar-li la seva força s'ha convertit ja en un ritual. I la veritat és que m'agrada. Em fa sentir que puc trobar entre l'asfalt de l'urb un referent de vivències, de records i de la història que cada vegada costa més imaginar quan ets al mig d'una ciutat que, com moltes, viu d'esquenes a la natura i el seu passat històric. El meu drac, de moment, ha sobreviscut al ferotge urbanisme. I tan sols per això, durant el meu trajecte rutinari, ja es mereix una adormida mirada de complicitat matinal.
El gran joc de les mans
Quan un dit s’esvalota
l’altre queda astorat,
fins que arrenca tot de sobte
a un ritme més accelerat.
Les ungles segueixen als amos
cal que no les deixin de costat,
i a qui troben als seus passos
queden ben esgarrapats.
Resto, doncs de mans creuades
tancant el que ha sigut un gran joc,
la passada per la cara
iniciant el gran FOC
Quan només ens queden les mans
No tinc peus, no em miris així, tot just els he trobat a faltar quan m’he aixecat –rebo una mirada inquisidora a la que estic acostumat.
Es lleva sense pensar-ho dues vegades, es vesteix. No es posa els mitjons, perquè?, no li cal. Surt corrents per no repensar-se i tornar enrera. No cau, estrany sempre ho fa amb el cinquè esglaó, avui no l’ha trepitjat, en cap moment gira la mirada enrera, no vol pensar en la desaparició.
Arriba a la feina, per sorpresa ningú el mira, segur que la Maria ha trucat per avançar la noticia. D’una manera singular, un per un li regalen un somriure acompanyat d’un bon dia, efectivament, pensa ell, és un bon dia, no em fan mal les sabates.
L’humor ha sofert una petita metamorfosi, com no!, sent la llibertat a una pressió que han patit els seus peus durant els últims anys... vol pensar, s’esforça.. però el telèfon no deixa de sonar...l’agafa, contesta, sense presa, amablement, desconcertant!
Retorna a casa pensant com de feliç ha transcorregut la jornada laboral, un dia sense peus. Només el preocupa la causa que ha motivat la desaparició. Just abans d’entrar, hi torna a pensar, però entra com cada dia, com te la costum, es sent estrany, pot sentir cada una de les espores dels seus peus, el neguiteja.
Decideix pujar per les escales, abandonant l'aburgesat assensor, mica en mica els peus es van fent presents, bruts com una guitlla. Accelera ràpidament el pas per tal d'evitar-ho, fins que arriba amb ells destrossats i ensangonats.
La Maria obre la porta acompanyat d'un crit de terror i veient-lo en aquell estat el convida a passar, ell no accepta, tanca la porta de cop i s’asseu damunt l’estora, mentre una sèrie de llàgrimes li regalimen per les galtes, fins a tocar... aquells peus que altre cop comencen a difuminar-se. Les seves parts del cos es solidaritzen i amb lentitud, però sense parar, es van esborrant a mida que li deixen una sensació de plenitud... fa allò que ell vol. Passades unes hores, ja no hi queda res, només un somriure i la sort d’haver pogut gaudir, amb poc temps però amb porfunditat ... de l’amor per la vida
Bogeria d'emocions
Estic boig si deixo anar sempre les meves primeres emocions? Sovint m'ho pregunto a mi mateix. I no sé què pensar. Crec que, en el fons, no actuo contra res ni contra ningú. I no vull que em diguin boig, tot i que algú podria pensar-ho... I també, més coses negatives sobre mi. Però no voldria que mai m'ho diguessin sinó que tan sols fessin l'esforç d'intertar entendre'm.Potser vaig contra mi mateix si m'emociono, ja que aquesta societat cada vegada més estressant i moderna m'obliga a ser massa sovint políticament correcte i hipòcrita. És per això quan sóc jo mateix, quan em sento a pit descobert amb algú, és quan deixo fluir les meves emocions primitives. És evident que sóc egoïsta, ja que són les meves interioritats i l'altra persona potser no les vol escoltar perquè ja s'ha acostumat a la hipocresia d'aquest món cada vegada més mundial.
Silenci dins del no-silenci
Necessito concentrar-me per pensar només en aturar-me. I no trobo el moment. Després vull ser egoista i vull pensar només en un silenci personal que em permeti gaudir en el meu interior. I em costa. I molt! Ens hem convertit en esclaus del soroll i això vol dir que som autòmates del no-silenci.
Estic convencut que necessito aquesta parada personal per ordenar-me, per reequilibrar-me, però jo no tinc una tecla que digui reiniciar. Si la tingués, estic segur que m'acostumaria a utilitzar-la tant com cada vegada que ho faig en el meu ordenador personal. A cada necessitat vital, silenci personal. Descans mental. Conclusió: millor destí d'idees finals.
DUR
Adjectiu que presenta una forta resistència a ésser penetrat, encetat, ratllat; que no cedeix fàcilment a la pressió
Dilluns al matí, massa dur per fer-ho. Però m‘ho proposo. Em llevo, no sense abans haver tirat el despertador a terra. . Es trenca. És de mala qualitat, m’hauré de queixar als xinesos de la cantonada... Ja el recolliré, m’importa?... només estic pensant en tú.. ni cinc minuts et dedico i tu en canvi...
Entro a la dutxa, l’aigua és freda de nassos, potser per no pagar? visc en un pis ocupa No té sentit, estic buscant una comoditat burgesa.? Però que carai és la burgesia? i torno a la realitat cridant:
- qui collons ha apagat l’escalfador ? – em respon una veu.
- Mossos d’esquadra! – la segona vegada en una setmana... Aquest tio li vaig? Penso, mentre segueixo cridant mots i frases grolleres que em donen un aspecte de boja
- Em podeu deixar esbaldir! O m’ajudeu? – en menys d’un segon tinc quatre voluntaris. Quina pena!
Els mullo amb aigua freda i surten corrent a buscar... A sa mare, no tinc prou temps per preguntar-ho!, i tu en canvi ets allà, molla, sens deixar de mirar-me amb aquests ulls... i a la teva manera, em somrius i penses, agafa bossa, necessito anar-hi...
Husky – Mingo, ella genial!
