domingo, diciembre 10, 2006

Little Miss Sunshine




... Quina pèrdua de temps és la felicitat, ni es creix i ni s’apren....



DIRECTOR
Jonathan Dayton, Valerie Faris
GUIÓ
Michael Arndt
PRODUCCIÓ
Albert Berger, Ron Yerxa, Marc Turtletaub, David T. Friendly, Peter SarafBig Beach / Bona FideFox Searchlight Pictures2121 Avenue of the StarsLos Angeles, CA 90067Tel 1 310 369 23 43
FOTOGRAFIA
Tim Suhrstedt
MUNTATGE
Pamela Martin
MÚSICA
Mychael Danna
INTÈRPRETS Greg Kinnear, Toni Collette, Steve Carell, Paul Dano, Abigail Breslin

El primer que veus de la pel·lícula són uns grans ulls blaus d’una nena indescriptible. A mida que passa el film, la vas centrant: familia americana, desastructurada i on cadascú va pel seu camí. Però es sorprenent quan acabes pensant que no està tant lluny de la teva realitat, potser exagerat, o no, però que és dins el món on vivim.

Una crítica genial, d’una societat que a hores d’ara no ens sorpren res: el pare un conferenciant motivacional, desesparament optimista; una mare “pro-honestitat”; un avi cocainomen que el van fer fore de la residència; un tiet que és el millor coneixedor de Proust i que s’ha intentat suicidar; un fill que ha fet un vot de silenci fins que no aconsegueixi entrar a l’Acedèmia de l’exercit; i la Olive, la nena, que vol competir en el Concurs de bellesa --> Ben agafat, ben remanat i tremendament irònic: Et fas un bon tip de riure amb les situacions i la composició, però on s’afegeixen trets molt lúcids.

No és una superproducció, però està força bé per uns novells en la direcció de pel·lícules.

Us la recomano!

viernes, diciembre 08, 2006

NADAL


L’obertura de llums és l’inici d’un forçat estat d’embriaguesa, al que m’acullo regularment.

Els guarniments s’aixequen, em criden un per un, i em demanen el seu lloc que els cedeixo amb alegria.

L’arbre, sense terra, s’aferra a un bocí de tronc d’un vell familiar que el sosté, engalanat amb llums, que amb el pas dels dies, van cremant cada una de les seves fulles; somriu, i disimula, perquè comperteix les rialles dels més petits, uns vailets que no tenen cap tipus de motivació fins que no arriben les festes nadalenques. Per a ell tinc reservat el millor lloc: aprop de la finestra.

El cagané, la imatge més catalana, continua ensenyant les seves misèries, sense perdre el somriure, o si de cas, disimulant la tristor d’haver-ho de fer en públic. L’espai, el centre del menjador.

Però malgrat només sembli que existiesen les misèries, apareixen les mes genials de les emocions: l’estimar per estimar, que mai ha sigut un dels atributs conservats i aplicats per la rasa humana durant llargues èpoques, sinó per un curt espai de temps. El compartir sense esperar res a canvi, que no és universalment professat. El dó del cant per alleugerir les presions, gaire bé en extinció i substituit per l’audició de nadales, exercici insoportable. El menjar pels descosits, generalitzat a tot l’any i desposeït de qualsevol espurna de plaer.

El nadal se’n va...
Amb les parpelles ben closes
Pensem amb roses i roses
Fent veure que durarà
(Josep Carner –1935)

domingo, diciembre 03, 2006

UNA FINESTRA A LA TERRA


- Capitàààààà!!!! Astre al fons!!!!!!!!
- Al fons? On?
- Al Fons i a la dreta.
- Dirigim-nos a la dretaaaaaaaaaaa
- No sé on és!!
- Cap a l’astre!!!!
- Ahhh ja hi vaig

Dijous 30 de novembre de 2006 es divisen un núvols des de la terra amb formes diferents, com una nau. Es demana a la població no fer volar la imaginació, ja que són cumulus que provoquen aquestes formes
- Capitàaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
- Sortim en la direcció que vulgui, ràpid i sense rumb!
- Anemmmmmmmm
- Sortim corensssssssssssssss
- Ja vaig, però per què tanta pressa?
- Vull tornar a la normalitat, canvi i fora!