EMFÀTIC: Ranc, rancallòs,esgarrat?

sábado, marzo 31, 2007

Ranc, rancallòs,esgarrat?

L’altre dia anava per una gran avinguda de la meva ciutat, quan de sobte vaig adonar-me que em precerdia un carranc. La presa em guanyava, però el pas d’aquell bon home em va cautivar. M’havia engaxat el seu ritme, i més quan em vaig adonar que tota camada evitava la trepitxada d’un excrement de gos, poc habitual per sort en els nostres carrers, el mal esfalt del carrer, la pilota dels infants que jugaven a la borera i fins i tot aquell oidòs carretó de la dona gran que intemporalment, ve de compres...

L’estona passava, el recorregut era coincident, o potser el vaig fer coincidir, però en totes les passes em feia pensar en qui del dos caminars era millor, no el correcte ni el més perfecte, quin era més valent, efectiu i voluntariòs, quin desafiava els obstacles, la classificació, l’estandarització...

Cada pas que emetia demanava permís a la llamborda, que feliç somreia, i posava el millor plà per facilitar el caminar del rancallòs. La meva imitació era barroera fregant l’ordinariessa, castigada impiatosament pels elements que a ell li facilitaven les coses. No recordo el nombre de les caigudes que vaig patir, ni el temps d’aprenentatge que vaig experimentar. Però el que recordo amb tota tendressa, són els cinc primers minuts que vaig tenir el goig de seguir, sense cap errada, el caminar d’el coix, les passes d’un gran home.