EMFÀTIC: noviembre 2006

Els nostres somnis

I sóc per tu i tu hi ets per mi. I som i ens tenim sense demostrar-ho. I a vegades necessitem aquests moments per fer realitat el que massa sovint jo imagino i potser tu també, però en el nostre somni sempre fallo jo. És per això que és tan planera la feliciat que no necessita dimensions en l'espai sinó unions: res més que el contacte d'una mà per expressar allò que cada vegada sabem fer menys els humans. Estimar-nos. I estimar-te és indescriptible, tant com el meu atreviment de volguer-ho explicar sense trobar les paraules apropiades al teu somni diari. Perdona'm perquè és aquell nostre somni afectiu i en el qual massa poques vegades jo hi surto.

Quan tindràs un sis

Hi ha dies que vols però que les coses no et surten com voldries. Ets sents horrorós fins i tot amb tu mateixa. Voldries superar-te, voldries millorar aquell sis que creus que et posaran però no et sents amb forces. Rius, parles, dialogues, converses... però la teva ment està amb tu i no amb els altres. I només vols estar amb tu perquè no és fàcil suportar el més qüotidià, el teu món, el que té cadascú interioritzat.

I en aquell moment es quan recomanen relativitzar-ho tot però no és el millor consell perquè és de perdedors. Ets conscient que no et pots enganyar i en el fons, com que ets egoïsta, voldries ser tu en el millor estadi possible però no pots i per molt que et rebel·lis no aconseguiràs el teu imaginari mental. Per tot això, és indescriptible l'emoció d'algú que et posarà un deu sense fer res. Sense llegir-te, escoltar-te o veure't.

HOTEL EXISTENCIA III

Fa dies que volia anar de viatge, però les preses del meu món, la feina i la meva vida interior no m’ho permetien. Però ves per on... vaig tenir cinc minuts... una eternitat... i hi vaig tornar, Hotel Existència...Potser la III...

OBRO la porta i se m’apareix un nou espai del que em ve a la memoria aquell escrit de la Gemma Gorga en el seu llibre dels minuts:

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.
Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

Però del que n’estrec la meva pròpia cantarella

Obro el cor perquè el món en pugui somriure.
Somric per al nou món.
Hi sòc, aquí al nou món, per un nou cor.

I quan hi penso, busco una porta, que no sé on és, i no importa, segueixo recreant-me i gaudint d’aquest nou Hotel Existencia, encara em queden 3 minuts, una petita eternitat

A un Cargol

Vaig per l’autopista AP-7, si l’eternament colapsada, 6:50 del matí, m’adelanta un cotxe d’aquests grans molt grans, que en la seva grandiloqüència i prepotència et deixa veure només el seu darrera mostrant el que es pensa que és el seu nom TEXTRON, passa a tal velocitat que és incapaç de veure el cargol que hi ha a la dreta, desafortunat!

Baveja iniciant el camí sense presa, no li importa qui el rabassa, és més, cada un dels qui el deixen endarrera suposa un nova experiència. Ho guaita tot de la mateixa manera, amb desig, que mica en mica mostra obrint la boca en senyal d’admiració. És doctorat en assaborir les bones, però també en tastar per recordar les dolentes, tot intentant que no tornin, però res no és segur, ni per algú que faci les coses a poc a poc, gaudint i pensant en com ho fa i com ho disfruta, sentint com a mica en mica la vida però no la pressa li entra per l’antena dreta, per exemple.

Busco, sense defallir, on comença la meva metamorfisi que per voluntat estic produïnt, la lentitud d’aquest escrit em fa acabar-lo per poder-lo penjar, no babejo, però potser ja començo a tindre antenes ...

A la vida

L’he tingut entre les meves mans
però mai l’he besada.
L’he duta com un cotó
però mai l’he estimada .
L’he guardat dels mals nans
i quan l’he plorada
Ja no he sentit la seva olor

A qui encara la té...

Un menjador indiscret

Estic sol a un restaurant japonès. Per això, he triat la finestra, per gaudir dels ocres de la meva ciutat i d'un sol que impacta suaument contra les parets d'unes cases. El cel intueixo de reüll que és d'un blau suau, just l'adient per combinar-se amb els colors lluents de les façanes i la il·luminació del migdia. Estic bé observant la parella tan atractiva que tinc a prop. Ella el mira amb desig i ell li respon amb explicacions eloqüents. Ella, en proporció, és molt més atractiva però ell té un punt de sensualitat que el fa especial. Observo sense voler ser descobert i m'encanta trencar la meva sol·litud pensant en els moments tan màgics que tenen les parelles als restaurants. Tot el decorat sembla posat per a ells: com si s'estigués rodant una pel·lícula. La distància entre ells, la mida de la taula, les grises estovalles, els finestrals càlids, la seva roba armoniosa, els estilitzats palets de fusta...

Potser ells no ho saben, no segur que no ho saben... però envejo el seu moment. De tant en tant, la veu d'ell m'ajuda a desxifrar la seva conversa i dedueixo que parlen de diferents temes, però sobretot de llibres... què interessant! Gaudeixen i els gaudeixo. Es desitgen i els desitjo. Els envejo i s'envegen. El seu moment és tan especial que ni el cambrer sembla que vulgui trencar l'harmonia d'una trobada casual que desperta la meva capritxosa curiositat. Em sento captivat i per això m'emociona el seu regal visual. Un regal digne de ser admirat.

Felicitats Darling!

A voltes vols que les idees et brollin a raig i que siguin les millors en un dia determinat, com el d’avui, per felicitar a una persona molt important tant per aquest blog com per a mi; però res de res, és aquell el dia que estàs més bloquejat, i he decidit sortir a còrrer, per veure si el moviment m’ajudava en la tasca, però res de res, el màxim que he aconseguit és arribar a casa massa cansada, m’he assegut i he somrigut, a la vida, al paper. He donat un cop d’ull a tot el que m’envolta i em ve el record del nom, que em va sortir molt depressa per les ganes d’iniciar-ho conjuntament, aquells primers caminars, on Sant Jordi o Sant Marc van ser una fita, de retorn d’un curt Spring, però intens, difícil de portar, on cadascú ha de decidir el que desitja i ho agafa, i a voltes malinterpretes, però l’estima ho pot tot... Què més volem, sinó el goig de compartir aficions, sintonies i Blog! i em retorna aquell petit poema

A tot m’avinc, però no per renúncia

D’afectes i desigs, no per peresa,

Sinó pel goig de compartir.

(Miquel Martí i Pol)

Per tot això i molt més, i per ser-hi sempre, GRACIES i FELICITATS DARLING!!

Habitud

Habitud .- Costum, disposició adquirida per la repetició d’un mateix acte.

Habitud de viure, la millor de les qüestions
Habitud de riure, qüestió de les qüestions
Habitud de somriure sense qüestions

Pujo, baixo, pujo
Plego, deso , desplego
Ric, ploro, escolto

Habitud de somriue a qualsevol preu
Habitud de riure, no té preu
Habitud de viure un gran preu

Habitud .- Hàbit, costum, disposicó, ús avé, rutina, faisó, deix, consuetud, pràctica, tradició, experiencia, vici ... que tinc de penjar escrits en aquest blog....

Dia de morts

Dia de morts .... de petita em feia por aquesta data, volia imaginar a totes i cada una de les persones que havien conviscut amb nosaltres,: impossible, no ho vaig aconseguir.. Va aparèixer el moment de la creació: el meu cementiri particular, No tenia porta, no cal tancar a ningú que ja no hi és, ni un lloc determinat, s’hi arribava quan hi pensaves molt fortament amb ells. Cada cop, quan el visitaves, canviava de forma, no hi cabien carrers delimitats, potser a voltes calia esquivar les que estaven al terra... una imaginava les tombes, que mai els meus pares m’havien volgut ensenyar, segons el que significaven cada un d’ells... L’àvia Maria amb l’epitafi mestissatge i on la seva làpida sortien dues mans, palmeres, que només apropar-te iniciaven un moviment ritmic que et feia ballar i somriure sense cap motiu ... La Pepeta, que la seva làpida es recolzava en un bastó negre, pero senyor ... El seu marit, on reunia tota la informació de la CNT ... En Manolete, ho explicava, poques vegades cal dir-ho. la mare en un poema... mai m’hagués atrevit a apropar-m’hi, de segur, el toro que el va matar encara rondava per la zona , la tapa, “una capea”

Els anys m’han portat el seny (?) i s’han endut la imaginació... però dies com avui, precedits de fets dussos i inexplicables, m’evoquen el meu cementiri particular ... potser era més intuitiva... tanco els ulls mentres ho penso... tinc la sort de gaudir d’un entorn de gent genial que m’ajuda, compartint, a crèixer i fer més gran aquesta estació de trajecte final...

PD: Gràcies, a tú sobretot, per ser-hi.

EMFÀTIC

lunes, noviembre 27, 2006

Els nostres somnis

domingo, noviembre 26, 2006

Quan tindràs un sis

HOTEL EXISTENCIA III

jueves, noviembre 16, 2006

A un Cargol

sábado, noviembre 11, 2006

A la vida

martes, noviembre 07, 2006

Un menjador indiscret

lunes, noviembre 06, 2006

Felicitats Darling!

jueves, noviembre 02, 2006

Habitud

miércoles, noviembre 01, 2006

Dia de morts

Datos personales

webs d'interès

els bloggers que us aconsello

Quatre curiositats

Inquietuts socials

els escrits mès recents

Arxius anteriors