Il·lusions
En un lloc ple d’il·lusions…
Fantasies, fantasies
Sentir com el fruir de la vida s’esmuny inevitablement
Ploro
inevitablement sense tenir les mans per retenir-la
Busco
retenic les llàgrimes que em cauen als palmells,
Sento
i és en el palmells que m’adono com sóc de cruel
Perdono
la crueltat i el reconeixement em fa caure sobre la immensitat del no res
No visc
en un no res que em porta a un silenci volgut
Respiro
i en la voluntat de reconèixer un alè proper
Admeto
la proximitat d’un ser transmet una calma
Personalitzo
En un lloc buit de desil·lusions .
Fantasies, fantasies.
Gràcies per deixar-me venir
Aquesta nit us vindré a veure: vosaltres no ho sabreu però jo tindré l'orgull de gaudir de com dormiu, com descanseu pacients, relaxats, plàcids i, fins i tot, voldré sentir la vostra respiració. Queden molt pocs instants perquè us vingui a veure, però abans aquestes quatre ratlles ordenades que quedaran en l'infinit de la xarxa tecnològica però que per a mi seran importants. És el meu somni i he pensat en tots i en totes vosaltres. Desitjant esgotar els meus darrers instants del dia i del meu maleït insomni. Una nit més.A tu... t'he tocat el cabell despentinat. A tu... t'he posat bé el llençol que estava a punt de caure. A tu... t'he modificat l'alarma del teu despertador i l'he endarrerit uns minuts. A tu... t'he posat bé coixí. A tu... t'he centrat bé el peu que el tenies fora de llit. A tu... t'he obert els dits que apretaves amb força. A tu... t'he posat colònia perquè senties calor. A tu... te collit el llibre que tenies a terra. A tu... t'he apagat la ràdio que havies deixat oberta. A tu... t'he fet un petó a l'espatlla... A tu... t'he acaronat. Dormiu, dormiu... que ara vinc.Ja és el matí i us heu despertat. Bon dia! Ànims, va! Tranquils! Tranquil·les! No us vindré a incomodar per desitjar-vos un bon dia. Tan sols un deixaré una cançó. Una melodia que espero que us agradi, ja que mentre l'escoltava em vau demanar totes les coses que us vaig fer abans d'anar dormir... Mentre dormieu jo us pensava.Desperteu tranquils... que no vindré. Però us deixo els acords que potser aquesta nit heu sentit a cau d'orella. Fa... Every breath ...
En memòria d'en Gabriel García Márquez i en la meva pròpia
Ahir vaig estar en un acte on es comentava el llibre de 100 años de Soledad d’en García Marquez. Principalment escoltava, ja que feia molt de temps que l’havia llegit i hi havien detalls que no recordava. Revivia les històries que sortien, i de sobte em vaig adonar que no em sobtava només la crònica, sinó la plasmació del meu present en el relat.
No m’agrada parlar de política, no en veig amb prou força, però a voltes, els de peu també ens agrada cridar, a desgrat nostre no ho sapiguem expressar amb paraules acurades i tècniques, vull dir amb la boca ben gran... n’estic farta...
Els Buendía si es casaven entre ells podien arribar a tenir descendència amb cua de porc... i quan torno a la realitat m’he adonat del meu mal costum: miro la part del darrera dels polítics. Serà que semblen iguals? Que hi han poques diferències? Que tots fan el mateix? Ningú m’explica res de nou; tinc la sensació que les seves idees són pastades, només canvis de colors verd, groc o vermell, i quina és la diferència? I em tornen les preguntes, on és Macondo? estem a Camataconlunya? I on en concret abans o després de la Bananera... Estic trista i molt preocupada, pels polítics, que dels Buendía només han heredat la cua, per Macondo i l’Espanya Bananera, pero sobretot, perquè no vull que el nostre poble tingui el mateix final....
Quan tot s'atura
Sempre m'ha fascinat veure la passió que una mare pugui mostrar pels seus fills. Són instants tan íntims que ningú hauria de tenir l'atreviment de mirar: ni jo mateix. I ni de reüll. Però quan era a un parc infantil i he vist una mare que agafava el seu fill amb tota la tendresa del món i l'aixecava amb suavitat per només fer-li un petó al front, he quedat emmudit. Era un moment tan especial, de tanta fascinació, que necessitava deixar anar l'aire lentament. Són aquells petits moments que semblava que tot el del voltant s'aturava: el nen que era a punt de caure, el futbolista que no parava quiet, la nena que jugava amb la nina, el cotxe que anava més ràpid del compte, l'avi que passejava el gos, el biciclista que tornava cansat, l'àvia que venia de comprar, el comercial que sortia de la feina, una jove que parlava pel mòbil... Després del petó i el meu silenci he aixecat el cap per mirar el cel. I he vist que el dia era radiant, el sol penetrant i el sostre d'un blau i blanc immaculat. He tornat a baixar el cap. I tot ja tornava a estar en moviment al parc menys una mare preciosa i un nen especial. Tan especial com el seu mateix nom: Williameric.
I amb la lentitud
Plató Quatre – Entrevista en directe - vocació investigadora- tipus de preguntes directe – temps destinat 3 minuts.
Una dona com a directora d’escena,. Duu texans i una samarreta grisa arrapada, li agrada marcar les seves corbes, com una arma més davant de qualsevol ocasió, entrebanc, tot el que se li presenti... Assenyala amb el dit cap a la càmera 5, l’operari és un jove en pràctiques, ella ho sap i el vol putejar, d'una manera molt profesional, el noi intenta iniciar imatge, no ho aconsegueix, la sort l’acompanya, és ajudat pel Filmadora 4 que ha deixat per uns segons el seu lloc, això li costarà car....
Llums, càmares, accióFa acte de presencia la
POSIDONIA ...........moviment rítmic, lineal ratllant la lentitud.... arriba la publicitat i el convidat encara no a pres posició per poder iniciar l’entrevista.. el creixement és lent però insultantment bonic, te encantades totes les filmadores.... passen anys entre publicitats i rècords d’audició. Necessiten 10 anys per fer els 400 metres.
Dos pulitzer i un rati de beneficis per sobre del 25%, la destitució de la directora a conseqüència de la poca comunicació existent amb els càmeres, que es fan els amos del programa, s’implanta l'anàrquica direccional conjunta, per acomplir l’edat de la jubilació del xicot en pràctiques, .... Però qui va guanyar més? ...
LA NATURA rieu i piqueu de mans, és així per estrany que us sembli
Despensar entre la negror
Per què aquesta no pot ser una imatge? Just ara és la que desitjo. Una negror aplastant, rotunda i freda que em faci despensar. Tinc la sensació d'haver volat molt alt durant el dia i ara, que just comença a fer-se la negra nit, anhelo una imatge serena, imponent i que fulmini el pitjor d'un dia. Entre la negror, al centre de la imatge, diviso punts que em donen vida i esperances a continuar. Estic disposat a veure els destells blancs com si fossin estels que m'indiquin el camí a seguir. Són els meus punts dins la meva vida i per una vegada necessito ser egoista. Primer jo i els meus punts de referència i després... la negror. La negror d'una nit calurosa que tapa un dia clar però estressant, esgotador i de massa moments. Moments que no domines, sensacions incalculades, que et descontrolen i que t'obliguen a reflexionar. Ara evoco la quietud, tinc ganes de despensar i gaudir d'uns silencis gratificants. La culpa és que anar a pit descobert també té això: el pànic als ganivets traïdors i la por a les respostes. Les caigudes fan més mal però tens el consol que les ferides enforteixen i la negror les cicatritza. Una negror aplastant, rotunda i freda...
Les coses, si us plau, ordenades
Cada dia, quan m’aixeco, trobo les coses on les busco, i això? Senzillament, el dia abans les he desades: el somriure, amb un bon amic, l’enteresa i l’auto estima, primordial per sobreviure el dia a dia. Les penes, quan vaig a dormir, ja no les tinc, les he tirat, acte reflexe; tingues segur que a l’endemà, si encara perduren, tornen a presentar-se, toc, toc, sóc aquí, i les acullo amb el braços oberts, les escolto i hi poso l’espatlla , n’hi han que són molt pesades, guanyadores amb escreix, les que toquen una cosa anomenada cor, però d’altres, els dono una cervesa i en cinc minuts, que dic, ni dos, ja han desaparegut.
Els somnis me’ls enduc, no cal desar-los, n’acumulo tants, que a voltes no hi cavem tots en el llit, fico una mica d’ordre i ven posats, junts, compartim l’estona.
Les idees, les renovo, en tinc d'antigues; algunes d'elles les ordeno en un bagul per ordre cronològic, de tant en tant les remiro, i m’espanto del que he arribat a pensar, amb un gest ràpid i contundent les guardo però aquelles tant antagòniques a les actuals, m'aturo i les rellegeixo per si m’he equivocat
No tinc moltes coses per ordenar, em refaig diàriament, però si les guardo, les col·loco amb delicadesa, de vegades les embolico, perquè no es ratllin, són tant important per a mi!
I em pregunto... som allò que desem?....si és així... que poca cosa sóc!
Hem tornat plovent.
T'ho he comentat?, hem tornat plovent.
Cada gota que em tocava despertava una nova sensació:
Frescor de la tarda, corríem, havíem d’arribar ràpid o xops, però tot i amb això, no hem perdut el somriure, compartint la joia d’un alleugeriment, qualsevol, del mínim, del no fer salat, sense rancúnies i amb tot xerrat per endavant... hem arribat ben molls, ens hem abraçat i t’he preguntat, estàs bé?, només una resposta em calia ... UAU... I hem continuat a l’entrada, deixant que algunes gotes privilegiades ens poguessin seguir tocant...meravella de la natura, instint altruista, seductor d’infinitat de plaers, i ens agafem la mà, sense paraules, un gest tendre, que no cal explicació; ens separa la correguda d’un nen, bufó, penso, no he tingut temps de veure’l i molt bellugadís, una separació temporal, les nostres mans es tornaran a trobar, de ben segur, molt aviat... ressaca del temps, amb l’olor inconfusible, d’un tot s’acaba d’humitejar, fins i tot nosaltres que encara restem com ens hem quedat amb el pas del infant, lluny per uns moments però tant a prop.
Sense preguntes els teus ulls i la teva ment em diu UAU.
Hem tornat plovent, crec que ja t'ho he comentat
Una joia
Un món...
Obert de bat a bat, on la llum té un lloc providencial, la rellevànciaOdio la porta , cada dia l’obro més de cent vegades, i en dies de sol, 132, porto un control, i aquesta és la mitja d’una mostra de 528 dies, durant 10 hores, incloent dissabtes i festius treballats... segons els experts és la millor mesura.
Al matí obro la porta, aquest cop des de fora, desconnecto les alarmes, em col·loco darrera el taulell, i ràpidament dono la volta buscant-la, sempre la deso en el mateix lloc, la trec a la mateixa hora, em somriu, com ho fa ella, seriosa, i jo li parlo. Diuen els experts que quan parles a les coses cobren vida... i és així, la llum que li cau la fa encara, si cap, més maca.
Un planeta
Sortit d’una terra que encara ningú a trobat, però que mata per tenir-la, la ignorància.M’hi estic moltes hores, la netejo i me la torno a mirar, i no paro fins que penso en que l’estic gastant, em commou i torno a deixar-la, però no puc treure-li els ulls... la mirada no gasta, ja ho vaig preguntar a experts, però la porta segueix sonant, i he de treure els meus ulls del seu damunt... injustícia
Una Galàxia
L’infinit poc definit per no ser-hi, l’absurdI somio en anar-me’n perquè falti menys per tornar-la a veure... Quina absurditat de vida. He comptat, en els meus controls, quantes vegades em refereixo amb ella un cop fora del treball: cap, no parlo amb ningú. Si de pensament us val me’n passo més de 8 hores, les que no dormo. Però diuen els experts que també hi ha la telepatia...
La Bogeria
La malaltia dels conformistes o dels inconformistes?
Observo i escric
Observo cada dia el quadre que tinc davant de l'ordinador abans de posar-me a escriure. És com un ritual. És aquest, però podria ser un altre. Per què Edward Hooper i no Henri Matisse? Si el pintor francès em fascina. Em quedo pensant en els personatges i em venen ganes d'escriure sobre aquest malencòlic boulevard. És una satisfacció traslladar-te en el túnel del temps i pensar que tu pots introduir-hi la teva vida sense pensar en la resta d'humans. Com seria jo si fos el client solitari? I si fos el cambrer? I si fos l'home que acompanya la temptació dels cabells roigs i del llavis pintats de vermell?Vull emocions, vull traslladar-me i necessito el meu túnel del temps. Ara és Hooper, però podria ser Bruce Springteen o Alejo Carpentier. Així que penso amb l'atreviment de molestar que entro al bar, estic cansat, deixo el meu barret, em poso a seure al taulell i demano dues begudes. La ment em denana que hi hagi algú més amb mi en aquests moments. Oh! No hi és però vull que hi sigui. Seria fantàstic que hi fos! Però no. És clar, em trobo al boulevard dels somnis trencats. Com la pròpia vida en massa ocasions.
Quan ens donaran veu?
No vull renunciar a res del que la vida pugui posar al davant de qualsevol, el goig de cridar per fer-ho, de criticar si una cosa no m’agrada i de poder arribar allà on sigui amb les mateixes condicions, i m’entristeix veure com ignorem a dones tant increïbles com en
Aurora Bertrana, que en el seu llibre
Entre dos silencis, reivindica les pors i les forces d’un poble només format per dones, degut al afusellament de tots els homes en un període de guerra. Punyent i singular, com ho va ser la seva autora , retrata fil per randa un poble inexistent sense que falti cap detall, des de la primera a l’última pedra, en una prosa planera i entenedora.
Sort en tenim de dones que desobeixen als seus pares i transformades amb un “cul d’en Jaumet” dediquen la seva vida a fer-nos somiar.
Gràcies els qui em van convidar a la lectura d’aquest llibre el passat Sant Jordi.
Us el recomano:
Entre dos silencis
Aurora Bertrana
Editorial Club dels novel·listesPer més informació de l'autora:
http://biblioteca.udg.es/fons_especials/bertrana/index.asp#Aurora_Bertranahttp://personal.telefonica.terra.es/web/vr/marsud/art/sagarra%20i%20bertrana.htmhttp://www.pencatala.org/activitats/pen_catala/homenatge_a_aurora_bertrana.php
Hotel Existència II
Sempre m’he preguntat que és més important el fora o el dins? I mai he sabut donar-me resposta: el dins, en un intent d’auto enamorament, d’auto afirmació del jo per poder donar a un tercer, per l’auto complaença per... l’egoisme? I aquí m’aturo i em decanto per l’exterior en la recerca dels perfils perfectes: 90-60-90, estúpid tant mateix, amb un somriure blanquejat artificialment d’on surt la justa paraula estudiada...
Saps què? Cal que sortim tots dos, de la mà, això si, al jardí, aquell que et vaig dir, davant d’ambdues portalades, m’acompanyes?
El vas descobrint a mida que hi mostres conveniència, com a tot, apunta algú de fons. Per esvair els pocs interessats al principi és ple de cactus : Acanthocalycium, Echinopsis, Lepismium, Cleistocactus, Sclerocactus, ... la llista seria interminable, tots aquells qui s’han volgut treure una espinal d’un mal amor o d’un sentiment molt profund no correspos , té el dret de plantar-ne un, això si, molt petit i que anirà guarint i fent-lo créixer en la mesura que es tregui el dolor... n’hi cada un que fa por o admiració... hi passo a poc a poc fins arribar al meu... Ariocarpus furfuraceus monstruoso... i pel nom ... el pitjor.. o per l’amor el més gran...estic feliç al veure’l, però no comento al meu acompanyant la meva maternitat, intent de superació? fals. El passem molt ràpid, per arribar un món per mi d'innegable bellesa: els clavells, se’ns presenten com aquells a qui no li van tallar mai els quatre pels que tenien al cap i en un atac d’angoixa ho van solucionar ells sols: en busca del trionf?... i sempre hi son, a tot arreu.. tulipes, roses, narcisos.. i la perfecció es comença a contagiar?.... quan arribem a l’altre porta, tant se val per on hagis entrat... per molt perspicaç que siguis, sempre tornes a la realitat de l’Hotel Existència
IL·LUSIONS
A voltes les coses no són com les veiem
Sinó com les imaginem.
Només cal tenir un somni
I que un rei te’l coroni
Sobre un cap ple de pardals
i què?...menys mal
A voltes les coses no són com les percebem
Per això les imaginem.
Per a tots aquells que no volem deixar de ser nens : demà guanyem
FINS QUAN JO VULGUI
Quan el tren és en marxa, no t’adones i segueixes amb el ritme que tu t’has marcat, i que no té perquè ser el millor, en el meu cas ràpid i ofegat en el temps, potser per no pensar? Però sempre arriba el dia en que afluixes, i per descuit tens cinc minuts o el temps previst no acompanya, disposes temps per pensar, quin horror... de cop i volta he tingut un conclau, sense ordre del dia, sense moderador, on tothom xerra sense parar.
M’he aturat i els he anat escoltant a tots, un a un, fals, n’he obviat, quin? el més punyet evidentment, però m’ha perseguit fins l’eternitat, un prec no afrontat? El duc, el noto sempre, quan em poso la mà a la butxaca, quan busco les claus, quan ric per sortir bé a la foto, quan li explico el conte al nen més necessitat, quan vull compartir, quan ofereixo l’amor el meu fill, quan vaig a comprar, quan rento la roba... ho faig tot i sempre el duc a sobre, s’alimenta amb el temps i la meva ignorància, cada cop es fa més gros i agafa més quilos, però l’arrossego i penso, fins quan?
.....FINS QUAN JO VULGUI ..... són tantes les coses que obviem....PD: Un any més gràcies Girona.
Buscant entre els estels
És tard. Potser massa hi tot. Però abans d'apagar-me miro els estels..., i suspiro. Gaudeixo de la seva llum..., i em dic mentalment a mi mateix "uau!". Descanso, em relaxo i m'entretinc observant els estels en la distància i se'm fa un nus a la gola. Empasso la saliva i busco la negror d'una nit més. L'ombra penetrant em fa un respecte especial i m'aporta una calma serena. No puc endur-me cap estel cap a mi, tal com voldria, però de fet ho prefereixo ja que cada vegada costa més veure-les degut a la contaminació ambiental.Així doncs, em conformo imaginant en el cel una espelma irreal, una espelma màgica entre tanta foscor, que m'il·lumini i em faci veure la llum necessària per pensar en un nou dia. I li demano amb exigència: "Ei, que aquest dia tingui més llums que ombres, eh!". I quan penso en la llum de demà -avui en aquests moments- penso en algú que ahir la necessitava. Però ja és massa tard, llàstima! És per això que vull tenir aquest record..., just ara, abatut, en la solitud d'una nit silenciosa, solitària i majestuosa. Que la llum estel·lar t'il·lumini perquè tu ets el futur, tu ets el nostre futur.PD: Dedica't a en Guillem, perquè es posi bé el més aviat possible.
DIANE ARBUS
Quan penses en veure l’interior d’una persona, t’esgarrifes i més si és en Diane Arbus. He caigut a les grapes del seu abisme: (...) mentre ens penedim que el present no sigui com el passat i perdem les esperances de que esdevinguin el futur, els seus innumerables costums inescrutables resten a l’espera d’un significat (...) Un cop més em pregunto estaré penedint-me? De ben segur, no seré jo l’única que no ho faci, però hauré perdut les esperances del futur? No, aquí si que no, necessito pensar en un futur, malgrat sigui demà, no em cal massa horitzó, per a mi és banal, però si el pensar que demà quan desperti seguiré tenint els meus principis, el meu amor, els meus amics i la meva família. Dono les gràcies, malgrat que pòstumes, en Diana per reptar-me a preguntar-me el per què del meu món i de la meva vida, i com la copso, és tant difícil que algú te’n faci pensar...
No us perdeu la seva exposició
Caixa ForumExposicióDiane Arbus Revelacions (+)Del 15 de febrer al 14 de maig
I com a nota especial, vull compartir amb vosaltres aquest altre autor que l’he conegut fa poc, espero que en gaudiu tant com jo...
Chema Madoz
HOTEL EXISTÈNCIA
Avui he conegut el significat d’aquest títol per algú i m’ha semblat genial: el món creat a la teva mida amb l’objectiu d’idear el teu refugi... i tot seguit m’ha agafat un atac d’enveja creadora .... i he posat en marxa la imaginació: el meu hotel existència és enclavat en una restauració d’un antic palau, la situació no és important, l’èmfasi està en el seu interior. Només entrar et reben amb un somriure i afalacs, sense ser exagerats, que t’empenyen fins al fons on es poden reconèixer dos grans espais, marcats per grans salons:
A la dreta, la gent seu entre coixins xerrant i convidant-te a participa-hi, no hi ha moderador, tot és espontani, fresc i nou, sense premeditació, només entres, quedes tocat pel sentit de la comunicació i t’adones que et sorgeixen les idees com si brollessin d’una font. Ningú es trepitja, a cada parlament se li dedica un temps, ni curt ni llarg, en la seva mesura justa, no hi sortiries.
A l’esquerra una gran biblioteca, on la gent busca i rebusca, comparteix i es delecta amb tots els títols del món, publicats i no publicats, fins i tot diuen que en podrien haver-hi uns que només van ser pensats, ordenats lògicament, sense que ningú hagi marcat la pauta. Hi conviuen escriptors que demanen consell als lectors, els llibres acabats de redactar són exposats com a novetats en un lloc privilegiat de l’hotel, si entres, segur que t’hi quedes molta estona...
Al fons, unint ambdues sales, un gran jardí ple de flors que mai es marceixen, i on la gent passeja, corre, juga .... el temps no hi compte, i el rellotge menys
Les cuines són obertes, cadascú pot desenvolupar la seva recepta i fer-la conèixer a la resta. No hi ha bugaderia, la roba no s’embruta...
Només té un condicionant per ser acceptat: deixar el que cada dia ets fora per redescobrir-te novament.... és un somni i només us he explicat la planta baixa..
Jaume, Jaume, Jaume...
Cada nota em fa conèixe’t una mica més.... sobre l’escenari transmets un aura de seguretat, és ell en Jaume, somrius al veure’m, i espero que em dediquis un ullet, et costa, ja ho sé, però me’l envies. Respiro un aire ple de joia, Jaume, Jaume, Jaume...Comença el concert, penso interiorment que fluix arrenca, les trompetes no m’agraden, però aguanto esperant la teva actuació. Tot arriba, el moment és aquí... el solo, i empenys els ulls cap el cel, sense centrar la mirada amb res ni en ningú, a qui invoques? De cop, sembles tocat per un deu, neixen notes, fortes i precises, que juntes formen una genial composició, els meus peus s’han aliat amb elles, i es mouen acompassant el ritme, sorpresa, un cop més, et miro, tu no em veus, però coneixes la presència, i sóc aquí, els minuts se’m fan interminables i vaig mirant a tort i a dret, amb l’orgull, Jaume, Jaume, Jaume... i el públic em feliciten amb el seu somriure, no em fa falta, ja se que és el gaudir del tot sense fer-ho públic, l’orgull d’un nebot, un ascens anunciat amb antelació, un embràs no confirmat, un amor no declarat... i acaba l’espectacle, i torno a respirar, no sé si per mi o per ell, que cofoi comenta amb els companys les notes desafinades...Amb tot l’amor que tinguis molta SORThttp://www.miles-davis.com/index_flat1.html
Quan penso en esborrar-me
Les gomes d'esborrar sempre m'acompanyen perquè la majoria de vegades anulen el que he escrit. M'agrada més esborrar que deixar constància del que posat en un paper en blanc. Admeto que sovint sento pànic, neguit i respecte quan veig el paper per estrenar. I ja no diguem les meves llibretes preferides Moleskine, que les necessito perquè sé que em conviden als meus moments d'intimitat. Abans d'escriure, em suen les mans i això és un indicador que el meu cos està com xarbotat. Dono voltes i voltes al paper i no sé per on començar. Busco el marge que brilli més i deixo anar el llapis... Escric i després esborro. Escric i esborro... I al final deixo poc escric. Vull veure els blancs després del carbó del llapís i com queda el blanc quan ja no és immaculat. I quan esborro, sovint penso què esborraria de mi mateix i que deixaria en el paper. Sento que esborraria moltes coses, tot i que hi ha vivències que ni em permeten escriure.
Necessito el teu somriure
El SOMRIURE,
Busca’l
Quan no el tinguis
Abraça’l
Quan el trobis
Acarona’l
Quan el rebis
Tingues-lo
Per sobreviure.
Tot menys el que importa
Dinava i pensava en mi i en com fugir. No m'interessava gens la conversa, però els humans que vivim i treballem a les urbs ja hem adquirit com un gen el xip de la vanitat. Menjàvem i menjàvem sense apreciar tot el que sens oferia. Només pendents d'apunyalar les persones amb les quals veiem competència a la feina i carregar-nos el sistema empresarial. I els projectes? Com millorar el procés? Res d'això. Ah... i al mateix temps pendents del fràgil i sensual cos de la cambrera. El cos és el més fàcil i la conversa pren, doncs, dues direccions. La verdor dels seus ulls ja és el més difícil: sense comentaris.
És trist, tot plegat. Fàcil no? Però per sort el vi em va salvar i va evadir la meva impotència. Vaig començar a pensar en el procés d'un bon vi, de tot el que significa aquest producte a Burdeus i vaig decidir imaginar quin dia feia a la que potser és una de les millors regions de França. Com deuen cuidar ara el camp, en com estan pendents del sol, la pluja, el vent... amb quina estima estan preparant el procés perquè al setembre es faci la verema (cada vegada l'avancen més degut al reescalafment de la Terra).
I anar escoltant difernts tonalitats de veus sense parar cap tipus d'atenció. Els plaers culinaris passaven tots desapercebuts. Imaginava aquell conductor que va sol per l'autopista i només està pendent del que diuen a la ràdio i deixa la ment en blanc. Veu passar els senyals però no llegeix. Veu passar els arbres i les escultures i té la sensació que ho està veient tot però sense destinar-hi la mirada. Amb la mirada, encara que sigui de reüll, en fa prou.
El vi, doncs, va ser el meu refugi. Podia haver estat qualsevol altra cosa però no vaig trobar res més interessant. Vaig decidir tenir la mateixa hipocresia amb els meus interlocutors que ells van tenir amb els silencis i els pal·ladars que ens ofereix la gastronomia si els saps apreciar. Tan sols volien degustar la silueta de la cambrera. Està clar que aquests no són els temps de parar, pensar i escoltar. I menys, els de valorar un bon vi.
1+1
+
M’he llevat amb una pregunta, no sé l’origen, però he estat una bona estona capficada à 1+1 Quan fan? I amb un acte reflexa m’he dit, mira que n’ets de beneita, dos nena, dos. M’he aturat, no, no és cert i he recordat els ulls que tenim a la cara, 1+1, que no són dos, per a mi, una multitud, m’ajuden a desxifrar el que tinc al davant, i a voltes em fan confondre, però no m’enfado, ja que la confusió pot donar pas a una joia, per un temps limitat? potser, però goig, i els perdono pensant que 1+1 potser si que fan dos... 1, i oblido els ulls per mirar les meves mans 1+1, que donen el tacte, necessari per viure... que seria de nosaltres si no poguéssim tocar aquell a qui estimem? acariciar-lo i agafant-li les mans, mentre els 1+1 dels ulls irradien l’escalfor d’aquell a qui estimen... en sumen 10 o més quan tots els sentits s’esvaloten... i m’aturo per arribar a les cames 1+1 que en fan moltes més, sobretot quan surten corrents pel seu nom o perseguides per un malson... 100... i les acompanyen els peus 1+1, amb ulls de poll, durícies, ampolles i qualsevol altre entrebanc... sempre endavant, ara això si, molt tirats per terra .... 1.000..... De cop s’aturen, passen el torn a les orelles 1+1, que no per ser més amunt havien de sortir abans i més quan em serveixen per escoltar aquelles paraules boniques del personatge abraçat... 1.000.0000 de gràcies als 1+1
Dedicat al Barça pel seu 1+1 d’avui
La Fàbrica de Somnis
Vaig marxar dissabte al matí, sense cap tipus de pretensió, el cansament me les havia tret... i el lloc i la companyia m’ho van fer canviar.
Vam arribar força d’hora al matí, no ens havíem dit res en tot el viatge, com estranys. L’entrada a la fàbrica es veia enterbolida pel soroll, potent i punyent.. que hi buscàvem? Tot i res... les passes cada cap més curtes, denotaven la meva inseguretat, mentre la silueta de tots els meus companys es feia latent a la meva esquena em seguien i que de tant en tant m’anava dient, tira endavant, esbatana’t d’una vegada, i jo sense entendre seguia un camí imaginari que va acabar allà, en el ben mig del territori : només una màquina i un home: ni gran ni jove, ni ben plantat ni lleig, ni ric ni pobre, ni llest ni tonto ... només una màquina i un somriure. Agafava un pot seguint un ritme propi, construïa amb ell un viatge imaginari pel no res, era buit, això era el que tot creiem, però si el miraves fixament podies veure-hi tres o quatre somnis ben posats i triats, com s’ho feia? Només una resposta: era una persona celebrada.En veure’ns va aturar la producció i preguntà: Com esteu, i jo vaig contestar, feliç molt feliç ... va tornar a la feina, sense cap altre comentari... la felicitat la porta els somnis o els somnis la felicitat? No ho sé, però cada mes rebo una llauna de conserves que no porta remitent ni destinatari, només la paraula ...EMPORDÀDedicat a tots aquells que poden passar un mal moment.... sempre hi ha un somni i fa més profit si el saps compartir
Lamento el que no visc
No sé si visc més pendent del que ja he viscut o del que viuré. Hi ha moments passats, amb un grapat de sensacions, que sé que probablement ja no tornaré a reviure. Per això els recordo amb emoció, amb la sensació de què mai més els podré reviure. O també, amb la il·lusió de trobar-me algú que m'expliqués que hagués tingut les mateixes vivències per poder evocar-les, tot i que ja se sap que les intimitats són tan privades com secretes. A vegades, quan vols explicar quelcom que penses que és màgic i que t'està passant a tu, per qui comences a explicar-ho? A tu mateix, només? Amb qui pots confiar? Necessites posar-te davant del mirall de bon matí, tirar-te aigua ben freda a la cara i preguntar-te... per què a mi?
Pateixo en el meu interior amb aquest cúmul de turments tan il·lusionants, que estic segur que si ho expliqués a algú em brillarien els ulls. Pagaria per veure'm a mi mateix quan evoco els records i pagaria per veure'm a mi explicar-los a algú altra. Però el meu interlocutor no existeix ni existirà mai perquè és invisible. I el meu consol és el de pensar que visc somnis de cristall que no es poden trencar. mai.
