El meu trajecte
Estic de pas en aquesta vida, en sóc conscient. Un dia deixaré d'existir i em sentiré com si se'n va un gra de sorra de la platja arrossegat per una ferma onada. En el meu imaginari diviso el final perquè ja em sento a la meitat del meu trajecte. Em considero com a dalt d'una muntanya, on veig que he fet la pujada i ara em queda la baixada. Des del cim, reflexiono i comprovo que la meva vida és insignificat en un Planeta on convivim milions de persones. Però necessito personalitzar per sentir-me viu. En el meu món, en el meu interior, tinc persones que m'envolten. I elles són, més directa o indirectament, les companyes d'aquesta meva platja. El vent ens apropa i ens allunya. Les onades ens mouen i també ens uneixen i ens separen.
De fet, em sento aquell gra que hi ha a la meitat de la platja, que ha deixat la verdor de les muntanyes i ja es troba a la meitat, avançant en direcció a les onades. Admeto que sento cada vegada més l'arribada de les onades, també reconec que oloro amb més força la forta olor de sal del mar i veig una brillor blavosa cada vegada més propera. Però no m'importa. Ara, estic on vull ser i el vent més recent m'ha situat en un lloc extraordinari. Per això, miro el cel, els núvols i els estels amb més esperança. I estic segur que, durant el dia, el Sol em fa brillar més del compta. En sóc conscient perquè els seus raigs m'arriben amb més força i jo només brillo i brillo, ja que és l'única cosa que sé fer. Brillo i brillo sol... allà, al bell mig de la platja, entre la verdor i la blavor.
posted by EMFÀTIC @ 11:21 p. m.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home