LLAGRIMES
No recordo el primer dia que vaig plorar però segur, gaire bé posaria la mà al foc, que va ser en el moment de néixer: amb l’arribada o amb la Santa Bufeta que et donen les llevadores... em sap greu haver-ho oblidat.
És més tard quan fem el descobriment: el delit i la sensació del recorregut de la llàgrima, una baixada que la porta per la galta fins arribar a un infinit, un lloc indeterminat i que sovint es transforma en una llàntia a la roba... s'ha d’evitar sempre que ens taqui l’ànima
Em costa d’entendre el consol: no ploris, segur que no s’ho val.. I tant que s’ho val, la sensació de plenitud quan has plorat de valent et reconforta tant i tant, que ja penso en rependre'l, i busco desesperada, un motiu, i el trobo de seguida, només traient el cap en el meu carrer... m’he de mesurar.
Sort en té el plor que li han deixat un racó de felicitat: la llàgrima del riure... quedes exhaust, sense poder esborrar durant una bona estona aquella allargament de boca... però en som pocs els que tenim el clot de la simpatia.
No vull ni pensar que faré el dia que no tingui més llàgrimes, el plor i el plaer de cridar per desfogar-me, i mentre obvio la possibilitat, aprofito aquest moment per deixar-ne caure unes quantes... que vagi de gust!
posted by EMFÀTIC @ 9:18 p. m.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home