Al meu amic
Qualsevol dia pot sortir el sol.... una frase que no l'he entesa mai o potser si, ara que hi penso... és que sóc afortunada...poques vegades l'he deixat de veure. I em pregunto, l'he sabut gaudir? No puc discernir la veritat, estic convençuda que molt. Concient del complicat que és l'exercic ide jutjar-se a un mateix, buscar la justa mesura del que fas o deixes de fer, per mesurar amb un "obvi" valorar-ho sobre els altres.No vull divagar, avui només toca parlar d'ell, el sol, el Lorenzo, l'amo, per a molts (per a mi?) el Deu...al qui busques com un boig quan tens fred, al qui li mostres el primer somriure quan surts de casa, al qui li ofereixes el teu cos sense masses embuts o bé despullat, i a canvi reps les acaronades, les carícies, el bonic color... No vull oblidar les grans pigues, les cremades, les llagues producte de qualsevol unió, així la paraula Amor és la millor descripció? les relacions són genials fins que al final et fan mal perquè t'hi aboques nua, amb el teu cos i les ganes de triunfar, i penso, perquè no m'he posat protector? No puc mig viure, així que utilitzo les ulleres per poder tornar a mirar-lo als ulls. Em somriu, ja no se'n recorda que em va fer mal... i jo tampoc, li mostro la millor rialla que tinc i se m'escapa junt amb un petó... rodó ... pensant en la frase Qualsevol dia pot sortir el sol és ben certa, fins i tot quan ja t'ha fet mal....
Molts haurien d’estar de genolls i resten drets, amb les articulacions encarcarades
L’orgull és el mal del nostre món.
Un ninot d’esquenes no et dona lloc a dubtes, petit de mida, sembla un nen.
No el volto, potser el molesto, i me’l miro des de lluny. Algú des de darrera, la veu que sempre existeix, amb un altre idioma que no és el meu, em convida a mirar-lo per davant.
No goso, només és un nen i li responc amb un somriure còmplice d’una juguesca, i em repta a un atreviment, m’aventuro...Ho faig poc a poc, sense seguretat, ningú m’acompanya, tothom resta mirant la meva expressió.
No sé el que em trobaré, i tot allò que no conec em produeix una certa por.
No li ho dic, l’acabo de conèixer.
No li puc fer una confessió com aquesta.
Vaig donant-me moral, dient que tot és possible: mirar la cara d’un nen que plora, ho suportaré, d’aquell que riu, la desitjo, del qui pateix una alienació, m’horroritza...
Sóc davant, només ho sé per la meva posició, però resto amb els ulls tancats, els obro sense mirar la figura, i el veig somrient, reptant-me a baixar-los, ja no puc més, un cop més m’aventuro... me’n alegro de veure’l, com tu ho fas ara, allà, davant meu de genolls, demanant-nos a tots nosaltres un perdó que li dono per persona, però que m’hauria agradat poder-li negar per humanitat.
No ho faig, està clar.
Molts haurien d’estar de genolls i resten drets, amb les articulacions encarcarades.
http://www.palazzograssi.it/it/2.html
El millor conte ja està escrit
Una ciutat sense presses
Un caminar sense botzines
Una dona amb barretina?
... ai, no... una dona en una nina
Comunicació per arreu
I tot gràcies a deu!
Recullo el que m’agrada
Obvio el que em desagrada
Per recollir de veritat
Tota l’excepcionalitat
Que hi posa
El sol
El vent
La gent
El llençol
Les ratlles
I totes les faixes
Que sense veure-les
Se d’on podriem treure-les.
Grazie mille
Necessito pendre posició
Potser fora millor inspirar-se en José Saramago, amb quina obra? Qualsevol, o millor potser seria millor, en una dia com avui... l’essaig sobre la ceguera... o és més adient la societat i l'absurditat de l’obligació a votar.. o el si incondicional al vot en blanc...
Torno a la realitat, em fa molta por mirar el meu país, i ho faig amb ulleres de sol... perquè no se’m vegin els ulls plorosos... potser fore el millor tancar els ulls? ... on és la meitat del camí?... i de les idees... i de la gent ? i del meu besavi… no puc mirar la seva fotografia, no se quina cara fer, amb quins ulls respondre la seva mirada… no sé en quin pais visc... he perdut com a molts d’altres el món de vista.. i et miro Carme... sento la teva veu de lluny i tant aprop: tot allò que tenin és el que ens mereixem… i ploro, tant poc es mereix Catalunya… M’eixugo les llàgrimes i torno al cinema, a veure si puc sortir amb una mica més d’humor... us la recomano, no només als catalans, poètics o somiadors, sinó a totes aquelles persones que es volen trobar de nou o de ben nou, i molt especialment a tots els polítics, igual em sorprenci ja l'han vista... tant se'n fa... En parlem o en somiem?
Hotel Existència II
Cada cop el veig més gran, potser me’l miro amb bons ulls, o m’hi trobo molt a gust, o creixo amb ell... avui us vull parlar de les torres: s’enlairen, buscant el cel, cap a l’infinit. L’espiritualitat, la filosofia, el pensament, les grans idees, es barregen sense ordre i en surt la política, tota una torre concentrada de política.
En guardem només l’olor, desproveït de flascó ni perfumista.
La gent que vol entrar-hi ho ha de fer amb silenci, sense dir ni una paraula, només escoltant les mil i una veus que d’allà surten. Et pots preguntar, i que en treus, molt i poc, només allò que tu vols sentir .
L’aprofitaràs en funció de com hagis entrat, trist o feliç, ressentit o desprès, capficat o alegre, cal que ho tinguis en compte, a voltes, potser més val esperar-se un dia...
L’entrada a les torres està prohibida als nens, degut a la seva fascinació per a tot... injust, si cert, massa poder, hi han molts de grans que tampoc haurien de tenir accés, ara que hi penso, potser millor marcar aquells que hi poden entrar, i em decanto en el feixisme? Una de les meves visites la vaig fer en un mal dia. I trenco la norma per fer lliure la circulació... anarquia?...un altre hi vaig entrar en l’inici d’un enamorament... que difícil és governar... es farà el que tu vulguis...
Quan surts, fas consciència del que t’endus ... em sorprenc... i penso que tot és possible en l’Hotel Existència...
Un mateix camí existeixen diferents costats
En l’únic camí que m’ha mostrat la vida, el sentit és clar i el mateix per a tothom, endavant, en busca de la felicitat... i en som molts, tots? no, hi ha qui camina endarrera... Qui? L’intolerant, l’incomprès, el no social... el que es fa dir amb dos lletres, a voltes repetides, que volen identificar el NO. Però per sort, no tot el NO queda sense evolució, n’hi ha qui el necessita, el no a un avui que et demana... qui sap el perquè, la negació d’un mateix... per la consecució d’un somni? No puc imaginar-me més, si se’t veuen les ganes de creuar! en la teva mirada, en les teves carícies, en el teu xerrar... M’aturo davant aquesta postura, l’entenc i la respecto. Busco una pedra on asseure’m per veure on i quan acaba, no és còmode, és l’única en aquest dur camí, i això em fa reposar, em sento intranquil·la ... em costa de quedar-m’hi i penso... no tindrem un lloc en mig dels dos extrems on poder trobar-nos, xerrar i compartir tot allò que tenim en comú?... A hores d'ara encara el busco.
L'aventura de ser feliç
A voltes la vida em pica l’ull.
Cofoia, faig com si no l’hagués vist, però la vigilo, la mimo i no la deixo massa lliure, per si de cas
A voltes la vida et torna a mirar.
Resto inmòvil, perquè ho faci amb cura, cercant tots i cada un dels detalls, i si em giro?
Sempre la vida és el que tu vols.
I les meves circumstàncies, jo afegeixo, i algú des del fons em mira i em diu vas errada bonica
Sempre la vida és un lluita.
De la que m’agrada sortir guanyadora, sense haver-me fet ni una rascada....
A voltes o sempre la vida és una il·lusió
Temporada de casoris
Un dia qualsevol, una mare qualsevulla amb un fill corrent
- Mareeee... els animals es casen?
- No fill, no, només s’ajunten. De fet és com un casament, però sense festa, ni capellà, ni jutge... una cosa natural... A veure, com t’ho explicaria?... Imagina’t dues mones per la selva.
- Han de ser mascle i femella?
- No, no té perquè, poder ser del mateix sexe. Que es troben quan havien anat a donar un volt, i en veure’s, s’agraden, es miren, s’oloren, es besen, s’agafen les mans, i ja està s’han ajuntat. Han format una família.
- I perquè de les mans?
- No t’ho imagines? És molt senzill. Les mans per les mones és la part llarga del seu cos que els permet d’agafar-se a les branques per saltar, dur-se el menjar a la boca, bressolar als cadells, abraçar-se demostrant les seves emocions, és doncs una part molt important...
- Mare, com és de complicat el matrimoni! És difícil fins i tot en els animals...
- Noiiii... no veig que sigui tant complicat, on és la dificultat!
- Ah no? Va, si tant fàcil ho veus... digues, digues.. Com es casen les girafes! Eh?
A la meva mare
M’enfado i crido sense pensar-m’ho dues vegades, ho sento, és que les meves emocions viuen un batibull, ja no estan ordenades, unes surten, les que tenen presa, les més ràpides, les més nervioses; les altres, les que són més lentes, encara no han reaccionat i s’esperen a altres vivències, quines? No ho sé, pregunta-ho a elles. I miro al meu voltant, i veig un somriure a la cara del meu company, potser està vivint el mateix, i si compartim? Doncs ho fem, i ens expliquem com estan i fem una llista de totes i cadascuna d’elles. El palmarès és important, no les puc encabir totes, me’n deixaré moltes, però n’hi ha una que en vull destacar: l’olor a casa de la mare... irrevocable, inoblidable, malgrat els anys que han passat no he aconseguit deixar de pensar, i qualsevol semblança m’evoca una i una altre vegada, com desafiant-me a la comparació, d’altre banda odiosa, quan em transporta a un passat molt remot, on la infantesa imposava, on la mare dictava sense preguntar, suposava, i actuava obtenint en cada una de les seves accions un resultat tremendament lluït i celebrat, et desitjo que l’hagis viscut...
Ara, quan acabi aquest escrit i l’hagi penjat, aniré directament al calaix de les samarretes, l’obriré i buscaré aquella que ahir la mare em va portar, ja neta, perquè me la vaig deixar l’altre dia a casa seva. L’agafaré, l’oloraré i em somiaré... Quina sort he tingut, de tenir mare i de tenir la samarreta.
Gràcies Bonica!
Un viatge mai iniciat
Finestres tancades, la humitat es fa present, no te importància.
Fre de mà, activat.
Canvi de marxes, en punt mort.
Volant, desbloquejat.
Puc sortir corrents, a una velocitat cruel i indignant, però sento que la humitat es fa present, no te importància.
1200 cavalls, i tots callats.
Seients de cuir, pobre animal.
Llunes antireflectants, està plovent.
I m’aturo, busco la porta de sortida, no la veig, però sento que la humitat es fa present.
Tancament centralitzat, no he de sortir.
Direcció assistida, no tinc un destí.
Llums alògenes, no puc veure.
Sento que la humitat es fa present
les teves llàgrimes?
El pensament d’un votant
un peu sobre l’altre,
un respir mal escoltat
un núvol descontrolat
una nina golafre
no vull mirar un món que ja és cec
i escoltar els crits com s’ofeguen en un ocell sense bec.
I que espero?
Res ni poc
en un moment de reflexió
en recerca d’una opinió
res no em deixa de fer por
i que, de ben segur, desespero
... i un forat?
Sempre m’hauria agradat tenir un forat, encara que fora petit molt petit, on pogués demanar de veure allò que en aquells moments volgués, sense cap restricció. Només caldria pensar-hi, i en la foscor, apareixeria el que en aquells moments passa per la teva ment, lo bo i lo dolent, es mostraria sense restriccions, sabent que qualsevol cosa demanada seria justa i sense excessos. A qui se li podria donar aquest do?
El bé em faria perdre el Nord, res ja no seria bonic, tot tant a l’abast que no em deixaria somiar, la ment no inventaria, què crearia? i destruïda la creació m’evocaria a una auto-destrucció que podria esdevenir per la desaparició de la bellesa o per les imatges del mal, la cruesa, la desigualtat, la injustícia, la intolerància, l’excés de poder...
Però ara que hi penso, potser no caldria ser tant extens, qui té un prat, sovint, només vol un grill d’herba, qui té un muntanya només vol un roc, qui té un amor només vol una cara...
Només em cal la teva foto, amor.
Fes-ho perquè ho vull
Si mai em beses, fes-ho suaument
si mai em renyes, fes-ho suament
si mai em mires, fes-ho lentament
si mai em llepes, fes-ho lentament
si mai t'enfades, fes-ho sense pensar
si mai m'abraces, fes-ho sense pensar
si mai m'estimes, fes-ho per sempre
si mai t'estimo, ho faré per sempre.
VOCAL
Adj. Relatiu o pertanyent a la veu
Escodrinyo les meves cordes, vull una paraula neta i clara, on pugui transmetre totes i cada una de les idees que ara són dins el meu cap, construint ordenament una filera per quan obri la boca, pugin anar sortint una darrera l’altre, amb ordre però sense aturar-se.
Música vocal de cant
I millor fore que ho digui cantant, un vegada he afinat la veu, en un to tendre i esperançat, malgrat no em quedi ni una gota.
El qui te veu en una congregació, junta, etc ; esp. L’individu d’una junta que no té un càrrec especial
M’adono que tenir un càrrec per no res, és com tenir-ho tot sense poder gaudir-ne... Sóc vocal en les pròximes eleccions, quin pal? Quina ràbia? I jo responc, és la meva taxa per mantenir una democràcia, on anem a parar?
Avui, quan he anat a buscar la carta certificada i el treballador de correus m’ha advertit que era el càrrec a una taula electoral, que si no volia, podia deixar el document: irracional, espero que aquest personatge tingui idolatrats als dictadors, si més no, és l’opció política resultant del seu comportament. Agafo el certificat i surto per potes, no me’l vull ni mirar...
Un càrrec sense res especial... ah... per això me l’han donat, l’especial sóc JO... Que llesta és la democràcia....
Cadascun dels sons d’una llengua que consisteixen en el so produït a la laringe per la vibració de les cordes vocalsI quan sóc a la porta, em giro, el torno a mirar, i li dic amb tres sons INMORAL.
Qualsevol dia pot sortir el sol.... una frase que no l'he entesa mai o potser si, ara que hi penso... és que sóc afortunada...poques vegades l'he deixat de veure. I em pregunto, l'he sabut gaudir? 
