martes, abril 11, 2006

La Formiga Sessalina


No cal que us digui el meu nom, ni que en aquell moment tenia 7 anys, i tampoc que tot això va passar a la casa que tenim a la platja, ja ho teniu que saber, us ho acabo dir. El que si que vull es explicar-vos com ens vàrem conèixer la Sessalina, una formiga, i jo, us he dit que em dic Helena?

Tot succeí un dia que estava al lavabo, asseguda en el cantell de la banyera esperant que la mare vingués a pantinar-me. Badant, badant, vaig ralliscar, i em va caure una sabatilla. Juntament el soroll del caure...PATAM, vaig sentir un crit molt fort, com si algú s’hagués fet molt mal. Vaig mirar sota meu, i res de res, no vaig trobar pas cap cosa... Em vaig tornar a posar la sabata i a seure per esperar a la mare, quan de sobte sento com algú em diu:

- M’has fet malbé una de les meves antenes! podries demanar perdó! Què faré ara?

Vaig baixar d’on era asseguda i amb prou feines vaig poder veure una formiga, molt i molt petita que em mirava, o això ho vaig saber temps després, em vaig asseure amb molta delicadesa de no xafar-la i li digué:

- Noia ha estat sense voler! Ara que et passarà ? Et puc ajudar ?

No veia res de res.. tot eren imaginacions, només sentiala seva veu que m’arribava des de molt lluny. Li havia fet mal i per tant havia d’ajudar-la. De sobte, la mare va entrar, i de poc que no em cau un clatellot. Jo estava assentada al terra, amb el vestit nou i confessant que xerrava amb una formiga.... La Sessalina va ser ràpida com el vent quan la va veure, va desaparèixer.
Vaig trigar molt de temps fins que no la vaig tornar a veure, poder xerrar i guanyar-me la seva confiança, i per sort per a mi ho vaig aconseguir! Però la que no s’ho a cregut mai és la mare, que malgrat han passat anys i anys, encara no creu aquesta història i el dia que la llegeixi seguirà pensant... la meva filla no es farà mai gran... i és veritat, potser va ser la imaginació, potser no va serdel tot cert, però vaig passar moltes tardes amb la meva amiga Sessalina, i una idea, de ben segur que vaig apendre, les coses , per molt petites que ens semblin, per molt increïbles que ens resultin, a voltes passen i hem de saber veure-les, gaudir-les i saber-les apreciar, això no ens farà crèixer però si més feliços....

posted by EMFÀTIC @ 8:48 p. m.