domingo, mayo 07, 2006

Jaume, Jaume, Jaume...

Cada nota em fa conèixe’t una mica més.... sobre l’escenari transmets un aura de seguretat, és ell en Jaume, somrius al veure’m, i espero que em dediquis un ullet, et costa, ja ho sé, però me’l envies. Respiro un aire ple de joia, Jaume, Jaume, Jaume...Comença el concert, penso interiorment que fluix arrenca, les trompetes no m’agraden, però aguanto esperant la teva actuació. Tot arriba, el moment és aquí... el solo, i empenys els ulls cap el cel, sense centrar la mirada amb res ni en ningú, a qui invoques? De cop, sembles tocat per un deu, neixen notes, fortes i precises, que juntes formen una genial composició, els meus peus s’han aliat amb elles, i es mouen acompassant el ritme, sorpresa, un cop més, et miro, tu no em veus, però coneixes la presència, i sóc aquí, els minuts se’m fan interminables i vaig mirant a tort i a dret, amb l’orgull, Jaume, Jaume, Jaume... i el públic em feliciten amb el seu somriure, no em fa falta, ja se que és el gaudir del tot sense fer-ho públic, l’orgull d’un nebot, un ascens anunciat amb antelació, un embràs no confirmat, un amor no declarat... i acaba l’espectacle, i torno a respirar, no sé si per mi o per ell, que cofoi comenta amb els companys les notes desafinades...

Amb tot l’amor que tinguis molta SORT

http://www.miles-davis.com/index_flat1.html

posted by EMFÀTIC @ 9:59 a. m.