EMFÀTIC: Tot menys el que importa

jueves, mayo 04, 2006

Tot menys el que importa

Dinava i pensava en mi i en com fugir. No m'interessava gens la conversa, però els humans que vivim i treballem a les urbs ja hem adquirit com un gen el xip de la vanitat. Menjàvem i menjàvem sense apreciar tot el que sens oferia. Només pendents d'apunyalar les persones amb les quals veiem competència a la feina i carregar-nos el sistema empresarial. I els projectes? Com millorar el procés? Res d'això. Ah... i al mateix temps pendents del fràgil i sensual cos de la cambrera. El cos és el més fàcil i la conversa pren, doncs, dues direccions. La verdor dels seus ulls ja és el més difícil: sense comentaris.

És trist, tot plegat. Fàcil no? Però per sort el vi em va salvar i va evadir la meva impotència. Vaig començar a pensar en el procés d'un bon vi, de tot el que significa aquest producte a Burdeus i vaig decidir imaginar quin dia feia a la que potser és una de les millors regions de França. Com deuen cuidar ara el camp, en com estan pendents del sol, la pluja, el vent... amb quina estima estan preparant el procés perquè al setembre es faci la verema (cada vegada l'avancen més degut al reescalafment de la Terra).

I anar escoltant difernts tonalitats de veus sense parar cap tipus d'atenció. Els plaers culinaris passaven tots desapercebuts. Imaginava aquell conductor que va sol per l'autopista i només està pendent del que diuen a la ràdio i deixa la ment en blanc. Veu passar els senyals però no llegeix. Veu passar els arbres i les escultures i té la sensació que ho està veient tot però sense destinar-hi la mirada. Amb la mirada, encara que sigui de reüll, en fa prou.

El vi, doncs, va ser el meu refugi. Podia haver estat qualsevol altra cosa però no vaig trobar res més interessant. Vaig decidir tenir la mateixa hipocresia amb els meus interlocutors que ells van tenir amb els silencis i els pal·ladars que ens ofereix la gastronomia si els saps apreciar. Tan sols volien degustar la silueta de la cambrera. Està clar que aquests no són els temps de parar, pensar i escoltar. I menys, els de valorar un bon vi.