EMFÀTIC: Quan tot s'atura

sábado, mayo 27, 2006

Quan tot s'atura

Sempre m'ha fascinat veure la passió que una mare pugui mostrar pels seus fills. Són instants tan íntims que ningú hauria de tenir l'atreviment de mirar: ni jo mateix. I ni de reüll. Però quan era a un parc infantil i he vist una mare que agafava el seu fill amb tota la tendresa del món i l'aixecava amb suavitat per només fer-li un petó al front, he quedat emmudit. Era un moment tan especial, de tanta fascinació, que necessitava deixar anar l'aire lentament. Són aquells petits moments que semblava que tot el del voltant s'aturava: el nen que era a punt de caure, el futbolista que no parava quiet, la nena que jugava amb la nina, el cotxe que anava més ràpid del compte, l'avi que passejava el gos, el biciclista que tornava cansat, l'àvia que venia de comprar, el comercial que sortia de la feina, una jove que parlava pel mòbil... Després del petó i el meu silenci he aixecat el cap per mirar el cel. I he vist que el dia era radiant, el sol penetrant i el sostre d'un blau i blanc immaculat. He tornat a baixar el cap. I tot ja tornava a estar en moviment al parc menys una mare preciosa i un nen especial. Tan especial com el seu mateix nom: Williameric.