Buscant entre els estels
És tard. Potser massa hi tot. Però abans d'apagar-me miro els estels..., i suspiro. Gaudeixo de la seva llum..., i em dic mentalment a mi mateix "uau!". Descanso, em relaxo i m'entretinc observant els estels en la distància i se'm fa un nus a la gola. Empasso la saliva i busco la negror d'una nit més. L'ombra penetrant em fa un respecte especial i m'aporta una calma serena. No puc endur-me cap estel cap a mi, tal com voldria, però de fet ho prefereixo ja que cada vegada costa més veure-les degut a la contaminació ambiental.
Així doncs, em conformo imaginant en el cel una espelma irreal, una espelma màgica entre tanta foscor, que m'il·lumini i em faci veure la llum necessària per pensar en un nou dia. I li demano amb exigència: "Ei, que aquest dia tingui més llums que ombres, eh!". I quan penso en la llum de demà -avui en aquests moments- penso en algú que ahir la necessitava. Però ja és massa tard, llàstima! És per això que vull tenir aquest record..., just ara, abatut, en la solitud d'una nit silenciosa, solitària i majestuosa. Que la llum estel·lar t'il·lumini perquè tu ets el futur, tu ets el nostre futur.
PD: Dedica't a en Guillem, perquè es posi bé el més aviat possible.
posted by EMFÀTIC @ 12:55 a. m.
1 Comments:
Cercar llum per obrir ombres és obligat sempre. Tenim la necessitat de ser més agosarats, de saber quan cal tirar endavant, una mica més, en aquest món terrible. A vegades la llum es mostra en el més petit dels racons, en el més llunyà dels amics. Però la llum hi és, només cal tenir els ulls ben oberts, el cor ben obert. És llavors quan una nit, qualsevol nit, surt el sol.
Publicar un comentario
<< Home