Al meu amic
Qualsevol dia pot sortir el sol.... una frase que no l'he entesa mai o potser si, ara que hi penso... és que sóc afortunada...poques vegades l'he deixat de veure. I em pregunto, l'he sabut gaudir? No puc discernir la veritat, estic convençuda que molt. Concient del complicat que és l'exercic ide jutjar-se a un mateix, buscar la justa mesura del que fas o deixes de fer, per mesurar amb un "obvi" valorar-ho sobre els altres.
No vull divagar, avui només toca parlar d'ell, el sol, el Lorenzo, l'amo, per a molts (per a mi?) el Deu...al qui busques com un boig quan tens fred, al qui li mostres el primer somriure quan surts de casa, al qui li ofereixes el teu cos sense masses embuts o bé despullat, i a canvi reps les acaronades, les carícies, el bonic color... No vull oblidar les grans pigues, les cremades, les llagues producte de qualsevol unió, així la paraula Amor és la millor descripció? les relacions són genials fins que al final et fan mal perquè t'hi aboques nua, amb el teu cos i les ganes de triunfar, i penso, perquè no m'he posat protector?
No puc mig viure, així que utilitzo les ulleres per poder tornar a mirar-lo als ulls.
Em somriu, ja no se'n recorda que em va fer mal... i jo tampoc, li mostro la millor rialla que tinc i se m'escapa junt amb un petó... rodó ... pensant en la frase
Qualsevol dia pot sortir el sol és ben certa, fins i tot quan ja t'ha fet mal....
posted by EMFÀTIC @ 7:52 p. m.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home