Molts haurien d’estar de genolls i resten drets, amb les articulacions encarcarades
L’orgull és el mal del nostre món.
Un ninot d’esquenes no et dona lloc a dubtes, petit de mida, sembla un nen.
No el volto, potser el molesto, i me’l miro des de lluny. Algú des de darrera, la veu que sempre existeix, amb un altre idioma que no és el meu, em convida a mirar-lo per davant.
No goso, només és un nen i li responc amb un somriure còmplice d’una juguesca, i em repta a un atreviment, m’aventuro...Ho faig poc a poc, sense seguretat, ningú m’acompanya, tothom resta mirant la meva expressió.
No sé el que em trobaré, i tot allò que no conec em produeix una certa por.
No li ho dic, l’acabo de conèixer.
No li puc fer una confessió com aquesta.
Vaig donant-me moral, dient que tot és possible: mirar la cara d’un nen que plora, ho suportaré, d’aquell que riu, la desitjo, del qui pateix una alienació, m’horroritza...
Sóc davant, només ho sé per la meva posició, però resto amb els ulls tancats, els obro sense mirar la figura, i el veig somrient, reptant-me a baixar-los, ja no puc més, un cop més m’aventuro... me’n alegro de veure’l, com tu ho fas ara, allà, davant meu de genolls, demanant-nos a tots nosaltres un perdó que li dono per persona, però que m’hauria agradat poder-li negar per humanitat.
No ho faig, està clar.
Molts haurien d’estar de genolls i resten drets, amb les articulacions encarcarades.
http://www.palazzograssi.it/it/2.html
posted by EMFÀTIC @ 9:41 p. m.
1 Comments:
Gran veritat.
Publicar un comentario
<< Home