A la meva mare
M’enfado i crido sense pensar-m’ho dues vegades, ho sento, és que les meves emocions viuen un batibull, ja no estan ordenades, unes surten, les que tenen presa, les més ràpides, les més nervioses; les altres, les que són més lentes, encara no han reaccionat i s’esperen a altres vivències, quines? No ho sé, pregunta-ho a elles. I miro al meu voltant, i veig un somriure a la cara del meu company, potser està vivint el mateix, i si compartim? Doncs ho fem, i ens expliquem com estan i fem una llista de totes i cadascuna d’elles. El palmarès és important, no les puc encabir totes, me’n deixaré moltes, però n’hi ha una que en vull destacar: l’olor a casa de la mare... irrevocable, inoblidable, malgrat els anys que han passat no he aconseguit deixar de pensar, i qualsevol semblança m’evoca una i una altre vegada, com desafiant-me a la comparació, d’altre banda odiosa, quan em transporta a un passat molt remot, on la infantesa imposava, on la mare dictava sense preguntar, suposava, i actuava obtenint en cada una de les seves accions un resultat tremendament lluït i celebrat, et desitjo que l’hagis viscut...
Ara, quan acabi aquest escrit i l’hagi penjat, aniré directament al calaix de les samarretes, l’obriré i buscaré aquella que ahir la mare em va portar, ja neta, perquè me la vaig deixar l’altre dia a casa seva. L’agafaré, l’oloraré i em somiaré... Quina sort he tingut, de tenir mare i de tenir la samarreta.
Gràcies Bonica!
posted by EMFÀTIC @ 9:36 p. m.
1 Comments:
En el cap d'una mare sempre està rentar la roba, posar a estendre-la, fer el dinar, buscar aquelles cireres que són més dolçes, tenir a punt la motxilla del cole, sargir els mitjons...pels fills. Per això és molt bonic que tú recordis i sentis, perquè ella sempre et té, t'ha tingut i et tindrà en el cap i en el cor.
Publicar un comentario
<< Home