EMFÀTIC: NADAL

viernes, diciembre 08, 2006

NADAL

L’obertura de llums és l’inici d’un forçat estat d’embriaguesa, al que m’acullo regularment.

Els guarniments s’aixequen, em criden un per un, i em demanen el seu lloc que els cedeixo amb alegria.

L’arbre, sense terra, s’aferra a un bocí de tronc d’un vell familiar que el sosté, engalanat amb llums, que amb el pas dels dies, van cremant cada una de les seves fulles; somriu, i disimula, perquè comperteix les rialles dels més petits, uns vailets que no tenen cap tipus de motivació fins que no arriben les festes nadalenques. Per a ell tinc reservat el millor lloc: aprop de la finestra.

El cagané, la imatge més catalana, continua ensenyant les seves misèries, sense perdre el somriure, o si de cas, disimulant la tristor d’haver-ho de fer en públic. L’espai, el centre del menjador.

Però malgrat només sembli que existiesen les misèries, apareixen les mes genials de les emocions: l’estimar per estimar, que mai ha sigut un dels atributs conservats i aplicats per la rasa humana durant llargues èpoques, sinó per un curt espai de temps. El compartir sense esperar res a canvi, que no és universalment professat. El dó del cant per alleugerir les presions, gaire bé en extinció i substituit per l’audició de nadales, exercici insoportable. El menjar pels descosits, generalitzat a tot l’any i desposeït de qualsevol espurna de plaer.

El nadal se’n va...
Amb les parpelles ben closes
Pensem amb roses i roses
Fent veure que durarà
(Josep Carner –1935)