L’existència de la línea...
Cada segon m’adono de la seva existència, neta, freda i amb els ulls ben oberts. Em molestava, no et dic que no, l’arrogància amb que es mostrava em feia fugir correns, buscant un no res per un si imaginat.
El segon s’ha anat transformant en minut, no et dic res, però m’he anat acostumant, no la vaig acceptar només vaig apendre a conviure amb la seva companyia, tolerant l’escorta i plantejant-me la soletat en el moment que no la notava.
El minut va esdevindre hora, t’ho faig saber, em cau bé, li qüestiono els meus fets, les idees i la voluntad del no res, la duc sempre, malgrat que a voltes m’és pesada
L’hora en una vida, on no saps on són els teus límits i on ets concient que la ratlla la dibuixes tu, amb els teus fets, les teves paraules, les teves emocions i sobre tot amb el teu somriure.
L’existència d’un límit?
D’una edat?
D’un pensament?
D’una acció?
D’un relat?
L’he perdut, i ara l’enyoro
Si ho pots somniar, ho pots aconseguir
Quan he llegit aquesta frase... aquest matí... davant el PC de la feina, m’he llevat i li he fet un petó en tots els morros al meu jefe... ha estussagat, a punt de vomitar... i tot seguit he tonat a la pantalla, on la pàgina web de l’empresa deia:” Si ho pots somniar, ho pots aconseguir” mentre, no m’atrevia i mica en mica treia el cap per mirar-lo... no sabia si en volia un altre o era jo la fastiguejada... el somriure en els seus llavis m’han fet pensar... QUIN FASTIC.. i al mateix temps... sentia de transfons... aquella afirmació: “Si ho pots somniar, ho pots aconseguir”... que incoherent.... “ i si no ho pots somniar...compte amb els resultats” .. a hores d’ara tinc vetada la pàgina per pornogràfica i perillosa pels menors... l’adreça... www
Amb regust a café.... quan ja n’has pres força vegades apenes l’aprècies...ignorancia?, no costum... només descobreixes la mancança, quan l’has suprimit, sense identificar l’origen ... desesperes i no identifiques la natura, malgrat t’esforces, els canvi incontrolats... incaut, busques i jugues diverses combinacions, sense adonar-te que és tant fàcil com continuar el teu camí amb un de sol i carregat, perquè el que necessites és el teu regust .... aquell que de fons et ve... aquell que busques, si, aquell, el de café
PRINCIPI
... Començament.... inici d’un fet on no trobes el cap, tant se val o tant millor, desisteixo i em dedico agafar el fil allà on l’he trobat o una mica més amunt, en un encapçalament que no sé per on agafar-lo, i m’encaro, li planto cara, amb un somriure, això i un cop d’ull... ell@ s’hi deixa, malgrat la seva mirada, encara recel·losa, no em deixa traspirar la seva imatge, però insisteixo, i m’ensenya un ull negre, amb una nineta tant grossa i fosca com el que l’envolta... i li somric, malgrat que començo a tindre-li por... i mica en mica es va dibuixant un rombal... i m’hi estic, per si de cas apareixès la circunferencia, amiga meva des de petita... i fa acte de presencia amb un globus ocular, calcat a l’anterior.. però riallers... em surt una riota, grollera i elevada de tó, que és resposta pel descobriment de tota la seva cara, plena d’efectes, plena de vida, plena de clown...
Principis... veritat fonamental; axioma, postulat
Ranc, rancallòs,esgarrat?
L’altre dia anava per una gran avinguda de la meva ciutat, quan de sobte vaig adonar-me que em precerdia un carranc. La presa em guanyava, però el pas d’aquell bon home em va cautivar. M’havia engaxat el seu ritme, i més quan em vaig adonar que tota camada evitava la trepitxada d’un excrement de gos, poc habitual per sort en els nostres carrers, el mal esfalt del carrer, la pilota dels infants que jugaven a la borera i fins i tot aquell oidòs carretó de la dona gran que intemporalment, ve de compres...
L’estona passava, el recorregut era coincident, o potser el vaig fer coincidir, però en totes les passes em feia pensar en qui del dos caminars era millor, no el correcte ni el més perfecte, quin era més valent, efectiu i voluntariòs, quin desafiava els obstacles, la classificació, l’estandarització...
Cada pas que emetia demanava permís a la llamborda, que feliç somreia, i posava el millor plà per facilitar el caminar del rancallòs. La meva imitació era barroera fregant l’ordinariessa, castigada impiatosament pels elements que a ell li facilitaven les coses. No recordo el nombre de les caigudes que vaig patir, ni el temps d’aprenentatge que vaig experimentar. Però el que recordo amb tota tendressa, són els cinc primers minuts que vaig tenir el goig de seguir, sense cap errada, el caminar d’el coix, les passes d’un gran home.
NO POT SER
Fins ara en el meu blog no ha inclòs cap idea política, però no puc més.
Després de tots els aconteixements, sobretot d’aquests darrers dos anys, vull plasmar lo decebuda que estic amb els polítics i l’ambient, cada cop més crispat, que estàn generant. Acabarem en una guerra civil, o potser ja hi sóm?
No pot ser que el líder de l’oposició vaig convocant manifestacions en contra del govern, que per si ho ha oblidat, el va votar el pais fa dos anys.
No pot ser que aquest mateix senyor, no se si s’escau el mot, s’apropïi de fets tant greus com els actes terroristes, i surti com a defensor aferrim de les víctimes, quan vem veure amb els nostre ulls com Zaplana llegia el diari en el Congrés dels diputats la Sra Majón exposava una ponencia sobre terrorisme. Potser hi ha classes de víctimes?
No pot ser que després de 24 anys de govern de CiU i dos legislatures de tripartit, no m’agrada el mot d’Entesa, encara no hagin sigut capaços de fer arribar l’Ave a la frontera, la línea de Puigcerdà sigui l’orignal, Rodalies RENFE funcioni com funciona, i l’aeroport de Barcelona sigui de tercera! On hem arribat?
No pot ser que un President del govern no faci publiques les balances presupostàries entre comunitats, tot hi haver-ho anunciat en el seu programa electoral. Pot anar un pais a les foques?
No pot ser que la llei s’apliqui de diferent manera segons ideologies i comunitats on visquis, que la potestat d’igualtat hagi mort pel camí, des que es va aprovar la Constitució Espanyola a 1978 fins avui, i jo hagi de racionalitzar l’aigua i pagar-la a preus desorbitats, mentres que a Castilla la Mancha i Múrcia la desperdicien i demanen un trasvassament. Hi han classes de ciutadans en funció de la CCAA que viuen?
No pot ser que es faci boicot als productes catalans i ens anomenin independentistes, de qui? De qui ens boicoteja els nostres productes i prefereixen uns alemans a ser treballador de la Caixa? Això senyors, és independentisme espanyol, de toro i àliga, al que malgrat tot, jo també m’hi apunto a veure si ens deixen d’un cop tranquils!
08-03-2007
Avui em sento BALENA
M’he aixecat sentit tantes desgràcies succeïdes a dones, que gairebé no gossava sortir de casa: 4 de cada 5 dones han sigut violades... sòc afortunada, estic dins el grup de la minoria... i la majoria de les violacions es fan al Tercer Món (el primer en riquessa humana) per agents policials o per aquells que tenen un poder fàctic: el de crear odi.
Com de mal pagades estem, malgrat la nostra feina no és gens menys que la de qualsevol home... ho visc cada mes.
La dificultat d’accedir a ajuts quan ets maltractada... la gent aplica la dita, dos no es barrallen si un no vol ... i pot arribar la mort.
Els assetjaments sexuals en el treball, a més de destrossar psicològicament, generalment deixen sense feina, a la dona, evident, no a l’assetjador.
Amb només cinc cites, ja tinc la pell de gallina: es coneix el problema, però el seguim mantenint i regant perquè vagin florint les violacions, denigracions i discriminacions.
En quin món vivim? Doncs en aquell que consideren l’energia nuclear com a energia verda, on es segueixen capturant animals fins l’extermini, i on la dona és considerada com un ésser inferior .... encara ens falta molt.... i jo mentres tant, avui més que mai, em sento BALENA: especie en extinció que no deixen de caçar malgrat les veus d’alarma
Felicitats dones...
Felicitats balenes, per la vostre supervivència
