Quan no vols dir adéu
Avui has passat per davant meu. No m’has dedicat ni un segon, anaves encaparrada. M’he posat al teu costat, no m’has sentit. T’he parlat a cau d’orella. Has somrigut… però no ha mi...a l’aire.
La ràbia s’ha fet present, m’he donat compte que t’estava perdent.
El somriure no s’ha desdibuixat, agreujat per la continuïtat, s'ha mantingut sense perdre intensitat…
T’he anat recordant tots i cada un dels moments que hem compartit… com m’agrada la teva olor, la teva frescor.. la teva… i un cop més em poso vermell, què no em coneixes?.. no puc seguir.
Immutable, una resposta? No l’entenc... i aquests anys, no els recordes? ...puc sentir la teva fredor, des de lluny, sense tocar-te i em desespera... Busco el camí dibuixat en la nostre infantesa i que hem anat concretant, vols venir?
S’obre una porta del fons de l’habitació
- Pare, marxem que ja se l’enduen, tot s’ha acabat.
L’home surt arrossegant els peus, és dona per vençut, tot just ha abandonat una mica vida...
posted by EMFÀTIC @ 8:57 p. m.
2 Comments:
Intens.
Com la vida... Homenatge
Publicar un comentario
<< Home