domingo, octubre 29, 2006

Tal com raja



Sentada a peu de porta, netejan les ametlles que fa dos dies vem collir, no té pressa, li sobra el temps, malgrat penso que n’hi faltarà molt. N’agafa una, i la mira, busca quin és el millor lloc per començar, és la segona volta que dona, però continua, sense ànsia, qui en té? I penso, jo, que no ho saps? jo mateixa... aquella mala amiga que a voltes em traeix... precipitació ... i continuo mirant-la no em canso, disfruta de cada gest, de cada segon que neix i mora, sense temps a presentar-se a pleret, i tot traspua amb un somriure en els meus llavis... Com t’estimo!... llàstima que a tot li arriba la seva fi...

A la meva àvia, que mentres jo la recordi no morirà mai.

posted by EMFÀTIC @ 11:56 a. m.