Solitud
He baixat, avui amb xancletes, impensable fa uns anys, de passeig per retre l’homenatge, degut i obligat, en Casanovas... Arribant no hi havia pas gaire gent, no patia pels meus peus... Somrient i comentant amb els companys de viatge, hem arribat fins a trobar-lo: sol i gloriòs com ja fa uns anys, rodejat de valles, com en fa pocs que ens ho fan.
De sobte soroll de gralles i l’anxaneta que em convidava anar de la seva mà, amb uns metres de distància. He corregut per enganxar-la, i amb una rialla de complicitat i la mirada d’en Casanovas hem avançat, com cal, fins el seu davant per deixar el coixí de flors i el nostre himne desafinat.
Un cop d'ull al voltant: quatre turistes i uns quants idealistes. Quina joia, encara no sóc de museu...I la pregunta: Fins quan?
posted by EMFÀTIC @ 8:03 p. m.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home